Francament divertides les recents declaracions del ministre espanyol d'Interior, Jorge Fernández Díaz, sobre la independència de Catalunya. Divertides, perquè revelen dues coses molt positives per al nostre país. La primera és que el neguit espanyol per aquesta qüestió creix tan vertiginosament com l'independentisme català; i la segona és que el nacionalisme espanyol es declara impotent per generar el més mínim argument a favor de les seves tesis totalitàries. Fixem-nos que continua dient les mateixes bajanades de sempre, però canviant-ne el context. Ara, per exemple, utilitza la crisi econòmica i l'atzucac de Grècia per portar l'aigua al seu molí.

• Jorge Fernández Díaz: "La gent parla als bars de la prima de risc. Mai no havia passat una cosa així. Vivim en un món en el qual no hi ha lloc per a les independències. Ara és moment d'interdependències. L'hora del Nosaltres Sols ja ha passat a la història. I això convé que a Catalunya alguns ho tinguin clar. Les eleccions gregues tenen una importància cabdal fins i tot per als Estats Units, fet que demostra que el món és cada vegada més interdependent."

Com veiem, res de nou sota el sol. La mateixa cantarella de fa trenta anys, però guarnida amb petits elements del present perquè soni actual. Fernández Díaz deu pensar que tothom és ximple, perquè realment cal ser molt babau per empassar-se els seus galdosos sil·logismes. D'entrada ens ve a dir que la crisi de Grècia i el seu rescat, per part de la Unió Europea, demostren que el món és interdependent i que, per tant, Catalunya no pot ser independent. És a dir, que els catalans ens hem d'emmirallar amb Grècia, no pas amb Àustria, Suècia, Bèlgica o el Regne Unit, malgrat que si fóssim independents tindríem un PIB superior al d'aquests estats. Curiós. Un pregunta em balla pel cap, tanmateix. Significa això que abans de la crisi grega, les independències sí que tenien sentit? Significa això que la frontera entre el dret a tenir un Estat i la desaparició d'aquest dret és Grècia qui la marca? Renoi, quin embolic.

I Espanya? Què marca, Espanya, amb la seva crisi? Quins atractius té per a un català veure's sotmès a un robatori i a una subordinació permanents, a una persecució sistemàtica dels seus drets i de la seva llengua, a una anul·lació de la seva personalitat nacional i a una usurpació de la seva identitat en el camp de l'art, de la ciència, del pensament, del comerç, de la indústria, de la comunicació, de la diplomàcia o de l'esport? Si, segons Fernández Díaz, "l'hora del Nosaltres Sols ja ha passat a la història" i ja "no hi ha lloc per a les independències", com és que Espanya no renuncia a tenir un Estat? Sí, és clar, me'n puc imaginar la resposta fugida d'estudi. La resposta és que Espanya és independent només fins a cert punt, ja que el control a què Europa la sotmet demostra que la seva capacitat de decisió és força limitada. Completament d'acord. Però la resposta és fal·laç, perquè pretén fer-nos creure que la "dependència" d'Espanya l'han provocada els nous temps i no pas, com tothom sap, la seva corrupció, la seva caspa, els seus deliris imperials i les seves obres faraòniques.

El problema de Catalunya, per tant, no és de manca de recursos per ser un Estat independent -si pot sostenir un territori de quaranta milions d'habitants, per què no hauria de poder-ne sostenir un de set i mig?-, sinó de manca d'assertivitat. L'assertivitat necessària per actuar després que ja és prou evident que només posant fi a l'espoliació que pateix i gestionant els seus propis recursos podrà reduir l'atur, que ja arriba als tres quarts de milió de persones, i frenar el desmantellament de serveis bàsics en sanitat i educació. Només, amb els atributs d'un Estat, podrà sortir de la crisi en què es troba i tenir veu pròpia a les Nacions Unides.

Finalment, només dues petites consideracions al ministre espanyol. La primera és dir-li que Catalunya es conformaria amb una independència com l'espanyola. Vull dir que si d'aquesta independència el ministre i l'espanyolisme de dretes i d'esquerres en diuen "interdependència", ja ens va bé. Estarem encantats de ser tan interdependents com Espanya. Però Espanya a casa seva, nosaltres a la nostra i la solidaritat universal a la de tots. I la segona consideració és una pregunta doble: si, com diu el senyor Fernández Díaz, els estats estan desapareixent, com és que el seu nombre no para de créixer? Si, com diu el senyor Fernández Díaz, la independència no té cap sentit i no serveix per a res, com és que no hi ha cap Estat que vulgui deixar de ser Estat per convertir-se en nació sense Estat?

El Singular Digital , 26/6/2012