Té molta raó el president de la Junta d'Extremadura, José Antonio Monago, quan diu que el concert econòmic català seria "catastròfic" i "devastador" per a la seva comunitat i per a Espanya. Té raó, perquè realment és cert que, quan l'espoliat diu prou, l'espoliador, si no s'ha sabut administrar, les passa molt magres. És el que s'esdevé quan algú fa segles que viu a costa d'altri i, tot d'una, aquest altri es desperta i diu al primer: "Demà m'afaitaràs!". Com és natural, en sentir aquesta frase, l'espoliador experimenta un munt de sensacions que el porten per diversos estadis. Comença amb l'estupor, continua amb la incredulitat, enllaça amb el menyspreu, muta en amenaça i esdevé ràbia, odi, exabrupte i agressió. És un mecanisme humà que s'activa i funciona sempre igual, tant si es tracta d'un individu com d'una col·lectivitat. Incloent-hi, naturalment, els imperis, raquítics, decadents i esperpèntics com Espanya. Espanya, és justament això, una andròmina imperial, una cacatua enfaristolada que s'abraça a "la roja" -una "roja" només possible amb el talent de jugadors de la colònia catalana- perquè se sap buida d'elements que la projectin al món, si no és com a model encobert de totalitarisme, de nacionalisme ferotge, de destrucció d'identitats, cultures i llengües, d'il·legalització de partits desafectes, de tancament de diaris, de manipulació de les urnes, de connivència judicial davant la tortura, de subvenció d'entitats enaltidores de Franco, de negativa a condemnar el franquisme i l'assassinat del president de Catalunya Lluís Companys i, entre moltíssimes altres coses, de catalanofòbia. Una profunda, persistent i rabiosa catalanofòbia.

I per emmascarar aquesta catalanofòbia, el nacionalista Monago afirma que si demana una revolta contra el concert econòmic català és per l'amor immens que sent per Catalunya: "Ho faig per amor a Catalunya i perquè aquests dirigents catalans que defensen el pacte fiscal català no són en realitat el poble català". És la seva manera de dir: "Només la gent que pensa com jo és real. Només els catalans col·laboracionistes són reals". Els catalans amb dignitat, els catalans que no s'agenollen davant d'Espanya, els catalans que diuen obertament que Espanya no és ningú, absolutament ningú, per immiscir-se en la vida i en les decisions polítiques de la nació catalana, no són reals. Aquests no són el poble català. Ningú no sap què són, però poble català segur que no. Persones reals, tampoc.

Arribats aquí, diguem que hi ha hagut nombrosos racistes al llarg de la història que s'han expressat en els mateixos termes que el senyor Monago. Són racistes que no odien els negres, només odien els negres que no se subordinen a la "superioritat" blanca. És a dir, els negres irreals. Perquè els negres reals, els negres que es fan estimar, són aquells que diuen "sí, bwana" cada cop que els Monagos d'aquest món els ordenen que treballin per a ells o que els enllustrin les sabates. I quan els negres fan una cursa o juguen un partit de futbol i guanyen, els honors són per a l'amo. Són l'amo, el seu llinatge, la seva notorietat, les seves terres, els seus interessos els qui han guanyat. Els negres només són animalons que fan el que calgui, fins a arrossegar-se per terra o aixecar la poteta, a canvi d'un terròs de sucre de l'amo blanquet. Aquest, això sí, no s'expressa mai en termes com ara "casa meva". Fratern i amorós com és, sempre diu "casa nostra" tot fent entendre que la seva casa també es la casa del seu negre solidari. Un negre que, pobret, ves què faria tot sol. A més, com es pot tolerar que un negre vulgui tenir casa pròpia i treballar la terra per a la seva família en lloc de fer-ho per a aquells que es creuen amb dret a posseir persones, pobles i vides?

Els totalitaris, els vividors, els cínics, els ignorants, els espoliadors, els emperadors de la caspa com Monago, hereus d'un règim de terror que enyoren en privat, i amarats d'aquella supèrbia i d'aquella agressivitat tan espanyoles que Jacques Feyder retratava magistralment a "La kermesse heroica", qualifiquen de "xantatge territorial" i de "somni melancòlic" el tancament de l'aixeta catalana i la voluntat de recuperar l'Estat propi, que és l'estatus que correspon a Catalunya com a una de les nacions històriques d'Europa. La mateixa nació que segons José Montilla, un altre descendent ideològic del conde-duque de Olivares, "no té raons històriques" per gestionar els seus propis recursos.

Monago, tanmateix, sense adonar-se'n, confessa públicament que Espanya no pot viure sense Catalunya, i, en confessar-ho, palesa que Catalunya només té futur com a Estat independent. Per això exigeix el subsidi etern i blasma Alemanya i Catalunya afirmant sense enrojolar-se que "si a Europa la insolidaritat la representa avui Alemanya, a Espanya avui aquesta insolidaritat i absència de cooperació la representa el pacte fiscal català". És a dir, que, sense Alemanya i sense Catalunya, Espanya no pot seguir fent autovies sense cotxes, aeroports sense vols, trens sense viatgers i obres faraòniques sense sentit. Aquest és el seu drama. El drama d'Espanya i el drama de Monago. És la dolorosa constatació que el negre se'n va i que d'ara endavant haurà de ser ell, l'amo blanquet, el qui haurà d'ajupir-se i treballar la terra per viure.

El Singular Digital , 3/7/2012