Si segles enrere hom hagués dit a Espanya que el seu somni imperial no arribaria mai a reeixir i que acabaria els seus dies a les primeries del segle XXI reduït a un equip de futbol integrat, en la seva major part, per aborígens de la colònia catalana, hauria plorat desconsoladament. Però ja som al 2012 i cada dia que passa es fa més palès que fins i tot la colònia catalana, com totes les anteriors colònies, dirà adéu a Espanya i emprendrà -per fi- el camí de la llibertat, que és l'únic camí que dóna sentit a la vida. "La Roja", per tant, ha esdevingut l'únic element de reafirmació nacional i de projecció internacional d'Espanya. Passa, però, que fins i tot l'anomenada "Roja" és un bluf, i no sols perquè, com hem dit, es nodreix de talent no espanyol, sinó perquè per tal que això sigui possible necessita ser l'únic país del món que inhabilita i castiga -com si fos l'antic servei militar- els qui, havent estat convocats, es neguen a defensar la samarreta imperial.

Malgrat això, encara hi ha gent que, tot aplaudint "la Roja", afirma que no s'ha de barrejar esport i política. Però què és "la Roja", si no política en el sentit més absolut del terme? Què hi fa l'himne espanyol en els partits de futbol? Què hi fa el rei d'Espanya a la llotja d'un estadi? Espanya marca gols? Que no ho fan els jugadors, això? Com és que, si política i esport no tenen res a veure, els gols representen un Estat i no un equip? Què ho fa que jugadors com Xavi, Cesc, Busquets o Piqué, quan juguen amb el Barça són "perros catalanes" i quan juguen amb "la Roja" són "los nuestros"? I com s'entén que, si "la Roja" no és política, cada jugador, a banda del sou, sigui premiat amb 600.000 euros per guanyar la Copa del Món i amb 300.000 per guanyar l'Eurocopa? És legítim retallar pensions i, alhora, empaperar amb vuit o deu milions d'euros les mansions d'una colla de joves multimilionaris?

No és menys greu, però, que aquests joves consagrin la seva vida als diners sense importar-los que sigui precisament Espanya qui impedeix que Catalunya tingui selecció. Es veu que a un metge, a un pagès, a un bomber o a un carter sí que se'ls pot exigir lleialtat a Catalunya, però no pas a un futbolista d'elit. Un futbolista d'elit no és un ésser humà, només és una màquina de guanyar diners incapaç de comprometre's amb el seu país. Per això un dia el veus amb una estelada al Camp Nou i l'endemà amb la bandera espanyola a la samarreta. És el gremi dels catalans multimilionaris intocables. Un gremi sagrat.

Nació Digital , 8/7/2012