Totes les seleccions nacionals mereixen respecte, naturalment que sí. El mereixen totes les seleccions, en general, i tots els esportistes, en particular. El dret a participar en una competició esportiva internacional, quan es compleixen els requisits de qualitat, és inalienable. I si algú no pot exercir aquest dret és que no estem parlant d'esport, estem parlant de política. De política totalitària. Tanmateix, les anomenades seleccions nacionals no són esport. Són òrgans de representació política dels estats i instruments al servei de la seva projecció internacional. És a dir, un cercle tancat dins el qual els integrants mostren el seu penis i dirimeixen qui el té més gran. I si algun Estat, com ara Espanya, veta l'entrada d'un nou membre, com ara Catalunya, és senzillament per la certesa que aquest nou membre deixarà l'opositor en ridícul.

Els estats, de tota manera, són avui, en l'època de la globalització, l'única articulació política que permet la supervivència dels pobles. L'únic estatus que els permet decidir el seu destí, tenir veu i vot a les Nacions Unides i gaudir de visibilitat internacional. I això és així perquè, a efectes administratius, el poble que no té un Estat senzillament no existeix. Per tant, la gràcia de les competicions internacionals -Jocs Olímpics, Mundials, Eurocopes...- rau en el fet de poder-hi veure països de petites dimensions i de població reduïda exercint el seu dret a ser al costat d'aquells que es vanten de ser poderosos i de remenar les cireres del món. I si s'esdevé que un país no pot competir perquè un tercer li ho impedeix, és obvi que el país agreujat no pot sentir cap mena de respecte per la selecció agressora. El joc brut no és esport, és impotència intel•lectual, malignitat, acomplexament, odi ètnic... I quan totes aquestes misèries humanes s'apleguen no sols per impedir la participació d'algú, sinó per nodrir-se dels seus efectius tot fent-los passar com a propis, seria profundament malaltís que l'agredit, en lloc de rebel•lar-s'hi, aplaudís com un babau els èxits de l'agressor. Èxits que serien impossibles sense que aquest darrer, mitjançant normes, coaccions, amenaces, sous i primes, li robés els efectius.

Hi ha, però, un element infinitament més pervers que tot això. I la prova és el nombre de catalans que, tot i voler una selecció catalana, hi cauen de quatre grapes. Em refereixo al parany d'aplaudir la selecció espanyola pel sol fet que hi juguen Xavi, Cesc, Piqué, Busquets, Valdès o Jordi Alba. Si no fóssim un país que ha perdut la dignitat, ens hauria d'escandalitzar que hi hagi catalans que es prestin al joc sibil·lí espanyol de fer-nos creure que la nostra selecció és la selecció d'Espanya i no la selecció de Catalunya mentre posen les seves glòries personals per davant dels drets del seu país; un país nacionalment sotmès, econòmicament espoliat i lingüísticament perseguit.

"Nosaltres no fem política", diuen els joves multimilionaris. "És clar, és clar", diem nosaltres. Els joves multimilionaris només han vingut a aquest món a guanyar diners i a signar autògrafs. Els drets nacionals de Catalunya són cosa dels polítics. Però, significa això que tots els catalans que no fem ni volem fer carrera política no ens hi hem d'implicar? És així, amb aquest menfotisme egoista, com un poble recupera les seves llibertats? O és que potser aquests joves multimilionaris pensen que la llibertat de Catalunya és cosa d'escriptors, d'actors, de farmacèutics, de fusters, de flequers, de pastissers..., és a dir, de totes les professions menys la seva? Com és que ens posem les mans al cap i blasmem l'escriptor, el cantant o el grup de rock que deserten de la llengua catalana per passar-se a l'espanyola, i en canvi ovacionem els catalans que juguen a la selecció espanyola tot i que si no tenim selecció oficial catalana és, en part, perquè ells no fan absolutament res per aconseguir-la? Realment curiosa aquesta diferència de tracte. En altres paraules, si Lluís Llach, Raimon o Maria del Mar Bonet decidissin cantar en espanyol seria alta traïció; però si Xavi, Cesc o Piqué juguen a ‘la roja' per a oferir "noves glòries a Espanya" és alta competició. Francament, deu ser un goig per a un Estat manipulador tenir súbdits tan irreflexius. Però potser és comprensible. Sempre ha estat més fàcil aplaudir que pensar.

El Singular Digital , 10/7/2012