Manquen només dos anys per a l'Onze de Setembre de 2014, la data emblemàtica que suposarà un abans i un després en la història de Catalunya. En aquest moment, és probable que molts catalans no hi vegin gaire cosa més que una data commemorativa. Una data especial, certament, la data del tres-cents aniversari de la pèrdua de les nostres llibertats nacionals davant la invasió espanyola, però només això, una data. I, ben mirat, és comprensible que sigui així, perquè ja fa molts anys que la Diada Nacional de Catalunya, des d'un punt de vista oficial, té més d'anodí ritual commemoratiu que no pas de jornada reivindicativa. De tota manera, som al llindar d'un canvi. Un canvi que es materialitzarà el 2014 i que serà espectacular. I és que l'evolució que està experimentant la societat catalana, quant a maduresa, és tan vertiginosa que allò que ahir ens semblava insòlit avui ja és una realitat i allò que avui ens sembla impossible demà serà una obvietat. Només cal mirar una mica enrere, no gaire, per veure com han canviat les coses. Menys del que voldríem, és veritat, però molt més del que volien els immobilistes.

Un exercici que ens pot ser molt útil per prendre consciència d'aquesta evolució és recordar el gran nombre de llibres que d'uns pocs anys ençà s'han escrit entorn de la independència –tema gairebé tabú abans–, o sobre la nació catalana en tots els seus vessants, especialment culturals i lingüístics. Són tants, aquests llibres, que constitueixen un gènere per si mateixos. Recordem, per exemple, Plantem-nos! (Proa, 2000), de Lluís M. Xirinacs i Lluís Busquets i Grabulosa, Raons i tòpics (La Campana, 2001), de Josep Maria Terricabras, Espanyols per força (Proa, 2002), de mossèn Josep Dalmau, La independència i la realitat (Moll, 2004), d'Hèctor López Bofill, Catalunya sota Espanya (Dèria, 2007), d'Alfons López Tena, Crònica de la independència (Columna, 2009), de Patrícia Gabancho, o Tenim pressa, molta pressa (Dèria, 2012), d'Heribert Barrera.

Malgrat això, són molts els catalans que, abstrets en el fet objectiu que continuem sense tenir un Estat propi, estan convençuts que no hem avançat gaire o que no hem avançat prou. Jo, però, no ho veig així. Que no hem avançat prou és obvi, i així serà mentre no siguem una nació independent. Però l'avenç, en l'aspecte psicològic, és gran, molt gran. I per si algú en té dubtes, posaré un exemple viscut en primera persona i que no havia explicat mai. L'Onze de Setembre de 1999, quan vaig publicar el llibre Jo no sóc espanyol, hi va haver tres dels vint personatges que l'integren que, esparverats pel títol, es van posar les mans al cap. "Això és mort fort", deien. La por –aquesta por tan catalana– a dir les coses pel seu nom i a patir un càstig imaginari els amoïnava molt. Ja se sap, una cosa és dir segons què a cau d'orella i una altra dir-la públicament. I una frase com "Jo no sóc espanyol", dita en veu alta en el context sociopolític del 1999, suposava un compromís que no tothom es veia amb cor d'assumir. Tanmateix, les tres persones esmentades n'haurien tingut prou d'ampliar el seu horitzó per adonar-se que aquell context estava tocat de mort i que a Catalunya s'esdevindrien coses importants. I la prova la trobem en el tomb que ha fet el país en els tretze anys que han transcorregut des d'aleshores. Si l'any 1999 algú hagués tingut la gosadia de proposar la celebració de les consultes per la independència l'haurien pres per foll. Però les consultes s'han celebrat, i l'importantíssim efecte sociològic que han tingut, tot i no ser administrativament vinculants, es veurà dintre d'un temps amb la perspectiva de la història.

Al llarg d'aquests anys, per altra banda, m'he trobat amb persones que m'han preguntat per què vaig fer servir una negació per titular el llibre en comptes d'una afirmació. És a dir, per què li vaig posar Jo no sóc espanyol i no pas Jo sóc català. Sembla que hauria estat més lògic aquest segon, oi? I també més desacomplexat i assertiu. Però no és pas veritat. Dir "jo sóc català" no tenia res de desacomplexat ni d'assertiu per la senzilla raó que, ni aleshores ni ara, ningú no ens ha negat que siguem catalans. Aquesta qüestió ens la reconeix tothom. Entesa, això sí, com una manera de ser espanyols, com persones amb patria chica (Països Catalans) i amb madre patria (Espanya). Talment com un extremeny quan diu: "Yo soy extremeño, y por lo tanto español". L'any 1999, consegüentment, la desinhibició i l'assertivitat consistien a no caure en aquest parany tot negant que del fet de ser catalans se'n pogués deduir que érem espanyols. I les xifres expliquen molt bé l'impacte social que una frase tan senzilla com "jo no sóc espanyol" va causar: en els primers dos mesos de ser al carrer, la mitjana de vendes del llibre va arribar a un exemplar cada deu minuts. Quant al fet que, segons alguns crítics i escriptors, hagi esdevingut el gran clàssic de l'independentisme, crec que és perquè no era només un llibre, també era un pronunciament que no tenia camí de retorn. Jo, però, estic convençut que si el publiqués ara no tindria ni molt menys el mateix impacte que va tenir. Qui diu, per tant, que aquest país no ha canviat? Qui diu que la Catalunya del 2012 és la mateixa que la del 1999?

I posats a reflexionar, preguntem-nos també com és que l'any 1999 érem del tot incapaços de dir "no vull pagar" en el peatge d'una autopista catalana? Què ens ho impedia? De què teníem por? Ningú no ho sap, però el cas és que ni ens passava pel cap, i, per bé que remugàvem una mica, acceptàvem el lladronici amb docilitat. Érem el viu retrat del català bo. Avui encara n'hi ha, de catalans així, però molts menys que tretze anys enrere. Per això ara diem "jo no sóc espanyol" amb la mateixa naturalitat que diem "jo no sóc alemany" o "jo no sóc holandès" i entre nosaltres ha crescut espectacularment la consciència de l'espoliació que patim per part d'Espanya, alhora que la independència s'ha convertit en un tema de conversa arreu. En definitiva, n'hem naturalitzat el mot i hem transversalitzat el desig de ser independents com ho són tots els pobles que no admeten que ningú decideixi per ells i n'espoliï els recursos. És ben cert que hem estat un poble dormilega que ha necessitat tres segles per despertar-se d'un malson, però ara, finalment, ens estem despertant.

Lletres , núm. 54, especial estiu 2012