Escric aquestes línies minuts després d'assistir a l'enterrament d'en Joan Grases, el marit de la Marieta Cabanes, dues persones molt estimades per mi i que vaig descobrir l'any 2008, en veure-les passar cada tarda, a les cinc, per davant de casa meva. Els veia tan enamorats, tot i tenir gairebé un segle de vida, que vaig sentir la necessitat d'expressar en un article tot allò que em suggerien. Els vaig anomenar "els amants de la rambla del Celler". A partir d'aquell fet ens vam conèixer personalment i va néixer entre nosaltres una bonica amistat que encara es manté. Ara, però, ja només amb la Marieta, perquè, com he dit, en Joan és mort. Va morir a 91 anys mentre dormia el dia 10 passat, a casa seva. Darrerament s'havia aprimat molt i el seu cos indicava que alguna cosa no anava prou bé allà dins, però encara li venia de gust baixar una estona al carrer amb la seva dona, cap al migdia, i asseure's en un banc per fer-la petar amb altres persones del barri. En Joan adorava l'òpera i ja de jovenet anava al galliner del Liceu per poder-la gaudir, però ara les cames se li havien afeblit molt i anar a Barcelona li hauria suposat més un trasbals que no pas un plaer. M'explicava, tanmateix, que la seva preferida sempre seria La Bohème, de Puccini. Era l'òpera que el seu pare li havia regalat enregistrada en un disc de pedra quan era petit. Ara, malauradament, en Joan ja no hi és, però la Marieta no marxarà de la rambla del Celler. És ben segur que estaria més ben atesa a casa de la seva filla, però no abandonarà la llar dels seus 63 anys de matrimoni, no abandonarà les parets i les coses que mantindran sempre viu en Joan. Això, és clar, l'obligarà a plorar-lo en solitud, però té 94 anys i sap que no vol morir en cap altre llit que no sigui el llit on tots dos es van estimar per primer cop.