Sembla que les persones tenim tendència a parar més atenció en allò que es diu que no pas en la manera com es diu, sobretot en l'àmbit polític, cosa que en el nostre cas, com a catalans, sempre tan pendents de l'estètica, no deixa de ser paradoxal. Aquesta actitud, a més, no l'adoptem únicament com a receptors d'un missatge, també caiem en el mateix parany quan en som emissors. És a dir, que sempre estem molt més pendents de "he de dir quelcom" o de "ha dit quelcom" que no pas de les paraules que emprarem per dir-ho o que empraran per dir-nos-ho. I és una llàstima, francament, perquè sovint és en el "com", més que en el "què", on es troba la veritable substància d'allò que diem o d'allò que se'ns diu. Em refereixo al fet que el substrat de la comunicació verbal i de la comunicació corporal és infinitament més eloqüent que el més eloqüent dels oradors. Ambdós llenguatges són allà en tot moment, però poca gent els veu. Talment com els fotògrafs que ens mostren aspectes d'una realitat que ens passa completament desapercebuda per més que hi passem cada dia per davant.

El camp de la política, concretament, és un lloc idoni per a fer pràctiques en aquest sentit i per adonar-nos de fins a quin punt allò que diem pot ser contradit en el mateix instant per les paraules que emprem. Si agafem la figura institucional més important de Catalunya, el president del país, i analitzem les formes verbals que utilitza per expressar determinades qüestions, ja sigui en declaracions puntuals o en entrevistes, veurem amb claredat quin és el seu marc mental en aquell camp. Per exemple, en l'entrevista que va concedir al Frankfurter Allgemeine Zeitung, el president Mas va dir coses molt eloqüents sobre si mateix: "Cada vegada hi ha més gent a favor de la sobirania. No es tracta de trencar amb Espanya. És més aviat una emancipació. [...] Els fills, quan creixen, no volen trencar amb els pares, sinó que volen tenir la seva pròpia casa".

En aquestes declaracions hi ha un element positiu, el fet que parli de sobirania nacional, que és el missatge que molts mitjans han recollit, i un element inquietant, que són els conceptes amb què fonamenta aquest camí cap a la sobirania. Sense adonar-se'n, el senyor Mas revela que l'espanta que el país que presideix tingui la mateixa independència que la resta de països lliures del món pel fet que el considera "fill" d'Espanya (!). La sobirania de Catalunya, per tant, no seria la sobirania d'estats com Holanda, Dinamarca o Suècia, sinó la d'un "fill" que "s'emancipa" dels "pares". Però un fill, a més, que "s'emancipa" dels "pares" només en aparença, ja que en comptes d'anar-se'n a viure a un altre barri o municipi, com fa tothom, no gosa anar més lluny del mateix replà de l'escala. És a dir, "un sí però no", un "faig veure que sóc adult i independent, però la meva casa, en realitat, no serà res més que una prolongació de la casa dels meus pares. Talment com si, sense moure'm del pis, passés a tenir una habitació més gran".

Aquest marc mental, com veiem, explica moltes coses. Però algunes de les coses que explica no s'entenen. No s'entén que la màxima autoritat de Catalunya, tot parlant de "fills", ignori que entre els segles XIII i XV, molt abans que Espanya existís, Catalunya ja era la primera potència marítima occidental; Catalunya ja era el país més important de la Mediterrània. No s'entén que l'actual govern de Catalunya ignori això. De fet, no ho ignora. Però el seu marc mental l'obliga a ignorar-ho.

El Singular Digital , 4/9/2012