[La campanya “Jo també vull un Estat propi”proposa encapçalar amb aquest títol els escrits publicats la setmana del 4 al 10 de setembre.]

Les raons d’un Estat propi per a la nació catalana són diverses. La primera: perquè la nació catalana ja era un Estat i els seus drets –mai no restituïts– li van ser arrabassats per la força de les armes. Però, si com ens diuen els universalistes catalans i espanyols, ja no hi ha fronteres i la creació de nous estats està mancada de sentit, per què hem de ser solidaris amb Madrid, en lloc de ser-ho amb aquelles zones del planeta on la gent mor literalment de fam? Què ens dóna Espanya a canvi –a banda de subordinar la nostra voluntat a la seva–, per haver de respondre a les seves demandes? La solidaritat implica la consciència de pertinença a una mateixa col·lectivitat, i aquesta consciència ja la tenim els catalans. És justament porquè som universalistes i no tenim una visió provinciana del món que, en lloc de pertànyer al cercle tancat de la comunitat espanyola, desitgem integrar-nos en el cercle obert de la comunitat internacional. I desitgem fer-ho no pas com a espanyols sinó com allò que realment som: catalans.

Però hi ha més raons per a la independència. N’hi ha d’ordre econòmic, social, cultural, conceptual, d’actitud davant la vida, d’afirmació personal, d’oposició a intromissions o tutories... Totes aquestes raons, tanmateix, malgrat ser importantíssimes, estan mancades de força sense una base psicològica que les sostingui. I quan dic psicològica vull dir una vertadera consciència de la nostra identitat col·lectiva, atès que sense ella no és possible l’autoestima i sense autoestima no és possible la independència.

Per això penso que, per damunt de totes les raons legítimes que ens assisteixen per integrar-nos amb nom propi –i nom propi vol dir un Estat– a la comunitat internacional, és en el conreu i en l’enfortiment de la nostra autoestima que hem de concentrar els nostres esforços. Som, és cert. Però només serem si volem ser.