Durant molts anys, molts catalans s'han preguntat d'on venia la por del seu poble a rebel·lar-se contra l'absolutisme espanyol, quin era l'origen de la incapacitat catalana per plantar cara a Espanya i dir prou al sotmetiment i a la humiliació. "Com és possible que no tinguem dignitat?", es demanaven. Aquestes preguntes eren pertinents, perquè tota manca de dignitat, que en realitat no és més que autohumiliació, sempre provoca tristesa aliena en qui l'observa. I més encara si tenim en compte que, tot i que no ho semblava, no hem estat mai un poble covard. Al contrari. El nostre poble ha demostrat manta vegades el seu coratge al llarg de la història. No m'estranya que en Ferran Soldevila s'enfurismés tant quan sentia parlar de covardia amb relació al poble català.

Passa, però, que fa tant de temps que som una nació captiva, fa tants anys que la nostra vida està sotmesa a la voluntat d'una altra nació, que som com l'ocell que, després de tant de temps engabiat, ha oblidat la facultat de bategar les ales i tota alçada li provoca vertigen. Només ens cal anar a un zoològic per observar com les bèsties que allà hi viuen no tenen res a veure amb les que corren en llibertat en els seus hàbitats naturals. Són lleons, panteres, elefants..., sí, però no tenen res a veure amb els seus germans lliures. Amb les persones passa el mateix. Les persones filles d'una nació lliure, és a dir, d'un Estat independent, són molt més desinhibides i assertives que les d'una nació captiva. Aquestes últimes són molt més insegures, minvades, submises, porugues. Presenten una baixa autoestima i desconfien de les seves pròpies forces fins al punt que la llibertat els intimida. I com que desconfien, dubten. I mentre dubten el país dominador, envalentit, els treu el suc i les degrada i humilia encara més.

Tanmateix, els catalans, tot i que hem excedit amb escreix el crèdit que ens donava la saviesa popular, aquella que diu que no hi ha ni bé ni mal que cent anys duri, hem culminat un procés de maduració i hem deixat enrere la pusil·lanimitat que ens ha caracteritzat aquests darrers anys. Ja no som un poble pusil·lànime, ja no som un poble poruc que pateix malsons en què hi apareixen tancs espanyols que bombardegen les nostres cases i que empresonen multituds sota l'acusació de "catalanista y desafecto a España". És cert que hi ha polítics catalans que alimenten el fantasma de la por, és cert que hi ha polítics catalans que profetitzen calamitats, pobresa i el cataclisme del segle, però ja no els fem cas perquè són col·laboracionistes. I el col·laboracionista sempre és esperpèntic.

Catalunya ha perdut la por a Espanya i les seves amenaces ja no li fan ni fred ni calor. I la multitudinària manifestació independentista de la Diada d'enguany ha estat un acte d'afirmació nacional amb un crit únic: "Catalunya, nou Estat d'Europa". Espanya, és clar, pura supèrbia, no ho reconeixerà mai. Però ara ha vist les orelles al llop i té por. Molta por. Per això aparenta indiferència, com si no passés res. Però corre a manipular els informatius de Televisió Espanyola per poder-se amagar la realitat a si mateixa. Una realitat que la supera i que no pot suportar. I és que s'ha produït una transferència de la por. Catalunya ha transferit la por a Espanya. Catalunya, prenent consciència de la seva força, ha fet que Espanya prengui consciència de la seva feblesa; i ara Espanya s'adona que no pot fer res, absolutament res, contra una declaració unilateral d'independència després d'unes eleccions democràtiques en què diversos partits la incloguin en el seu programa. Aquesta és la gran victòria de la manifestació de l'Onze de Setembre. Catalunya ha transferit la por a Espanya.

El Singular Digital , 18/9/2012