Darrerament, en alguns mitjans de comunicació de Sant Cugat, hi ha hagut una petita polèmica entre una persona que considerava incívic el fet que les campanes del Monestir toquin de nit i una altra que ho defensava. La primera adduïa que les campanes són cosa del segle X, quan la gent no tenia rellotges ni despertadors, i que ara som al segle XXI i ja no calen. L'altra persona, per contra, afirmava haver nascut al costat d'un campanar sense que això li hagués impedit dormir i convidava a lluitar contra l'autèntic incivisme tot blasmant els motoristes amb tubs d'escapament sorollosos. Jo, personalment, sóc del mateix parer que aquesta segona persona i ja he escrit diversos articles [1, 2] en defensa de les campanes. De fet, també visc al costat del Monestir i les sento perfectament, fins al punt que en les darreres quatre dècades, amb excepció dels quatre anys viscuts a La Floresta i a Valldoreix, les campanes han format part de la meva vida a Sant Cugat. Vull dir que sempre he tingut present que el Monestir ja existia quan jo hi vaig arribar i que si no m'agraden les campanes ningú no m'obliga a viure-hi a la vora. Sóc jo, en definitiva, qui va triar ser veí del Monestir, no pas al contrari. Avui, certament, tothom té rellotge i les campanes han deixat de ser una eina vital, però el seu valor simbòlic està molt per damunt de la seva aparent inutilitat. Crec que mesurar el valor de les coses només des d'un punt de vista pràctic ens degrada com a civilització. Ara tot ha de servir per alguna cosa i si no serveix esdevé una nosa. Quina sort que Antoni Gaudí o Lluís Domènech i Montaner no pensaven igual quan van fer La Pedrera i el Palau de la Música, per exemple, ja que si del que es tractava era d'habitar la primera i d'escoltar música al segon, amb quatre parets llises n'hi havia prou, oi?