El temps sempre és inclement. Per més que vulguem, mai no s'atura. Però té un avantatge, i és que, a diferència dels qui escriuen la història, que sempre són els guanyadors, no fa distincions i, tard o d'hora, acaba posant tothom al seu lloc. La manifestació de la Diada Nacional de Catalunya del 2012 ha traçat una ratlla inesborrable entre un passat de derrota i un futur de llibertat. A la banda del passat hi resta la Catalunya captiva, emmanillada, espoliada i humiliada i a la banda del futur hi apareix, de manera ben diàfana, la Catalunya lliure i independent que mai no hauria deixat de ser. I els partits polítics, de dretes i d'esquerres, que en virtut dels seus interessos ideològics, econòmics i electorals no s'adonin d'això es veuran fossilitzats per la implacabilitat del temps. La independència de Catalunya ja és imparable i tant els profetes apocalíptics com els venedors d'una Catalunya eternament lligada a Espanya desapareixeran com ho van fer els xarlatans que al segle XIX recorrien l'Oest nord-americà amb un carretó venent remeis miraculosos contra la calbesa. Quan un poble és prou madur per prendre consciència dels seus drets no admet cap altre estadi que la plena llibertat en un pla de solidària igualtat amb la resta de pobles lliures del món. És la conseqüència lògica de saber que la independència d'una nació adulta, a més d'un dret inalienable –remarquem-ho: inalienable– és una obligació ineludible. I això és així perquè tota persona o col·lectivitat nacional amb consciència de ser-ho no sols hi estan legitimades pel sentit comú i pels Drets Humans, també hi estan obligades per raons morals i pel sentit de la responsabilitat. Per tant, els partits refractaris a aquests principis estan condemnats a desaparèixer.