Espanya no és una nació, Espanya és una martingala política. I això li crea un complex d'inferioritat tan gran que intenta compensar-ho amb la prepotència i el despotisme. Sap que mai no ha convençut ningú perquè la paraula enraonar no forma part del seu idioma. Espanya no enraona, Espanya tiranitza; Espanya no escolta, Espanya amenaça; Espanya no respecta, Espanya menysprea. És la seva naturalesa i mai no canviarà perquè es reafirma per mitjà de totes aquestes coses. La seva inseguretat és tan gran, que tota rebel·lia li genera dubtes d'identitat. Sap prou bé que la seva vida és la història d'un fracàs. Volia ser un imperi anorreador de pobles, cultures i llengües i no sols ha fracassat, sinó que aquesta malignitat s'ha girat en contra seva i amenaça destruir-la. Per això, talment com una cacatua astorada, es posa les mans al cap i, presa d'un histerisme esperpèntic, crida: "Catalunya ÉS d'Espanya!", "El poble català NO existeix, només hi ha poble espanyol!".
Som, per tant, davant d'una mediocritat intel·lectual que, a més d'evidenciar una esborronadora manca d'arguments, mostra l'intent desesperat de legalitzar el dret de conquesta. Espanya creia que ho tenia tot ben lligat amb una Constitució militaritzada i amb una majoria absoluta a Madrid, i ara es troba que Catalunya en té prou amb unes eleccions per declarar unilateralment la independència. I com que se sap perdedora, parla de suspendre l'autonomia, d'empresonar el president de Catalunya i d'un munt de barbaritats més. Santa impotència, pobreta! Ha arribat l'hora que els catalans cantem al fracassat imperi espanyol aquella cançó de Robert Charles Guidry: "Adéu-siau, cocodril. No passares de caiman. El teu quac-quac no m'interessa. No m'emprenyis més".