La personalitat de Jaume Barberà, com a director i presentador de programes a Televisió de Catalunya, no admet el terme mitjà. O agrada molt o no agrada gens. Els seus detractors diuen que té un estil excessivament seriós, que s'aparta de la dinàmica més aviat alegre de l'emissora, cosa que, fins a cert punt, és certa, perquè és un comunicador amb unes maneres molt personals. Però, des del meu punt de vista, aquest és un dels seus principals valors: l'estil propi. No m'estranya que el seu programa es digui Singulars, ja que trenca el tarannà artificiosament distès de molts programes fonamentats en la cultura del hi-hi, ha-ha. Ara, pel que sembla, a la ràdio i a la televisió tot s'ha de dir de manera riallera, mirant de no encaparrar l'audiència. No fos cas que un excés de treball intel·lectual la fatigués i canviés d'emissora.

A Jaume Barberà, en canvi, li interessen les persones que no pretenen complaure tothom i que no sobredimensionen la banalitat. Persones que tenen coses a dir, encara que aquestes coses puguin resultar incòmodes a aquells que ens volen submisos i adotzenats. I, en aquest sentit, les edicions protagonitzades per personatges com Germà Bel, Edward Hugh, Jonathan Tepper o Carles Boix, sobre la viabilitat econòmica de la independència de Catalunya, han estat exquisides.

La força de Barberà com a comunicador és que no actua davant la càmera, simplement és ell mateix treballant a cor obert davant l'espectador i mostrant-li amb naturalitat tot allò que l'admira, que l'encurioseix o que el neguiteja. És tot un plaer gaudir de periodistes com ell, per als quals la salvaguarda de la seva carrera mai no és més important que el compromís amb la llibertat del seu país. Tot un plaer i tot un luxe.

Nació Digital , 13/10/2012