El procés d'independència de Catalunya no sols avança per la seva pròpia dinàmica, que ara com ara és admirable, sinó pels efectes que té en la societat. Em refereixo al seu poder clarificador en sectors dominats fins no fa gaire per l'ambigüitat i que, tot d'una, gairebé sense adonar-se'n, s'han vist obligats a definir-se com a catalanistes o com espanyolistes. Just allò que tant havien temut. I és que en un país on la llibertat nacional causava tremolor de cames, n'hi havia prou d'incorporar una C a les sigles per dir-se catalanista. És cert que el PSOE de Catalunya i el PP encara es diuen catalanistes a si mateixos, però això és degut a la inèrcia de tants anys de cantarella. Una mica com els trens, que, per més que es vegin obligats a frenar, continuen corrent abans no s'aturen.

Per sort, com dic, el procés d'independència, que comença amb les consultes, ha llevat la bena dels ulls a molta gent i la realitat s'ha fet força diàfana. Fixem-nos, si més no, en el magnífic quartet que forma el nacionalisme espanyol a Catalunya amb populars, "ciudadanos", socialistes i falangistes. Units, tots quatre, pel principi franquista de la "unidad de destino en lo universal". Ara, per fi, la comèdia s'ha acabat i el ball de disfresses també. Ara, com veiem, cada cop es fa més palès que l'espanyolista és aquell que considera que Catalunya és d'Espanya i catalanista el qui considera que Catalunya és del món. El primer exigeix una Catalunya captiva, el segon defensa una Catalunya lliure. Som, per tant, davant d'una lluita entre el totalitarisme i la democràcia, entre l'opressió i la llibertat. Tothom ha de dir quin és el seu lloc.

Nació Digital , 27/10/2012