Una de les moltíssimes coses bones que té la presa de consciència nacional de Catalunya és que està deixant literalment despullats i sense màscara tots aquells que van viure confortablement durant el règim franquista i que en el període posterior van trobar el seu espai en una Catalunya espoliada i subordinada a Espanya. Només cal veure les atzagaiades que deixen anar contra la independència de Catalunya i com cerquen paraules diferents per dir exactament el mateix que diuen les veus de la caverna franquista espanyola. Que fàcil que era, fins ara, fer-se passar per catalanista mentre els catalans que volien sortir de la presó espanyola no tenien cap força. Que fàcil que era cridar "Visca Catalunya!" en un aplec del cargol, i alhora, moure la cua davant d'un ministre espanyol a canvi d'unes molles de pa. I que fàcil que era, també, presentar aquestes molles com una victòria històrica. El poble, pensaven, és babau i s'ho empassa tot.

Però això s'ha acabat i ara els qui estan en minoria són els qui han viscut a costa nostra al llarg dels darrers trenta anys. No és estrany que estiguin tan neguitosos en veure com la fi de la seva carrera política tindrà un desenllaç força diferent del que havien previst. Aquest és el cas de Josep Antoni Duran i Lleida, un dels personatges més execrables de la política catalana. Un personatge que, com recorden companys seus d'institut a Tamarit de Llitera en el llibre Viatge a les entranyes de la llengua, d'Eugeni Casanova, "exercia el càrrec d'animador del Cara al sol entre les files abans d'entrar a classe". Per això és el polític català més ben valorat a Madrid, perquè en realitat és un dels seus. I, com ells, es veu obligat a recórrer a la mentida i al fantasma de la por per intentar frenar la plena llibertat de Catalunya. Només cal veure com el feliciten dues abanderades de l'ultranacionalisme espanyol com Soraya Sáenz de Santamaría, vicepresidenta espanyola, i Alícia Sánchez-Camacho, presidenta del PP català, quan diu coses com aquestes: "No veig una Catalunya sense Espanya", "És dolent per a Catalunya no tenir Espanya", "No hi ha una gran majoria de ciutadans de Catalunya que desitgin un escenari d'independència", "No té sentit que nosaltres convoquem un referèndum que no sigui legal [espanyol]."

La desesperació fa perdre els nervis i dir moltes mentides, no hi ha dubte. I Duran i Lleida, ara mateix, és un home desesperat. És l'home que va relegar l'independentista Josep Maria Vila d'Abadal a un lloc testimonial de les llistes d'Unió per forçar-lo a retirar la candidatura i fer-lo invisible com a rival a la presidència del partit. No és, doncs, Catalunya, sinó Duran, qui té por. Duran té por, perquè sap que un Estat català independent significa la mort del col·laboracionisme. I ell sempre n'ha estat un membre molt aplicat. En això s'ha de reconèixer que hi ha excel·lit. Com a ministre espanyol, no, pobret. Ni tan sols no ho ha flairat. Però com a col·laboracionista, sí. Aquesta és la raó per la qual intenta debades frenar la independència de Catalunya, perquè, per a assegurar-se el seu futur, no té escrúpols a sacrificar el futur del seu país. Unió, per tant, té ara dues assignatures pendents: enterrar el cadàver polític de Duran i respondre si el seu Estat es diu Catalunya o es diu Espanya.

Racó Català , 5/11/2012