Ara toca Brussel·les
No hi ha creixement sense patiment. Tots els processos d'aprenentatge, de maduració i d'emancipació individual o col·lectiva són lents, difícils i plens de moments de desencís. La història ens diu que gairebé sempre tot gran avenç, ja sigui polític, científic o social, va precedit d'una o de diverses dilacions. És improbable que una fita plenament assolida no hagi requerit abans la intel·ligència de saber fer una passa enrere en el moment oportú. I això és així, perquè no hi ha línies rectes en els camins de la vida. Tota fita humana és inassolible sense la capacitat de reconèixer les pròpies limitacions. I els catalans, és prou sabut, tenim les nostres limitacions. Algunes són idiosincràtiques, formen part de la nostra naturalesa, d'altres són fruit de l'adversitat, responen a fets puntuals. Tanmateix, aquestes limitacions, per més que ho semblin, no són un enemic afegit a la nostra subordinació nacional. No ho són perquè els qui ens volen subordinats també en tenen, de limitacions; els qui se'ns declaren superiors i ens diuen que no som ningú per decidir per nosaltres mateixos, també estan, mal que els pesi, irremissiblement subordinats a la seva pròpia naturalesa. Aquesta és la sàvia ironia de la vida, la que ens recorda no sols la nostra vulnerabilitat sinó també la dels nostres enemics.
[Discurs al Fossar de les Moreres la vigília de la Diada de 2006, en l'acte organitzat per l'Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana.]
No hi ha creixement sense patiment. Tots els processos d'aprenentatge, de maduració i d'emancipació individual o col·lectiva són lents, difícils i plens de moments de desencís. La història ens diu que gairebé sempre tot gran avenç, ja sigui polític, científic o social, va precedit d'una o de diverses dilacions. És improbable que una fita plenament assolida no hagi requerit abans la intel·ligència de saber fer una passa enrere en el moment oportú. I això és així, perquè no hi ha línies rectes en els camins de la vida. Tota fita humana és inassolible sense la capacitat de reconèixer les pròpies limitacions. I els catalans, és prou sabut, tenim les nostres limitacions. Algunes són idiosincràtiques, formen part de la nostra naturalesa, d'altres són fruit de l'adversitat, responen a fets puntuals. Tanmateix, aquestes limitacions, per més que ho semblin, no són un enemic afegit a la nostra subordinació nacional. No ho són perquè els qui ens volen subordinats també en tenen, de limitacions; els qui se'ns declaren superiors i ens diuen que no som ningú per decidir per nosaltres mateixos, també estan, mal que els pesi, irremissiblement subordinats a la seva pròpia naturalesa. Aquesta és la sàvia ironia de la vida, la que ens recorda no sols la nostra vulnerabilitat sinó també la dels nostres enemics.
Però jo, avui, no vull parlar-vos dels enemics exteriors, sinó d'aquell enemic que els catalans portem a dins. Es tracta de l'enemic més perillós de tots perquè no es veu, i, encara que el veiem, som incapaços de reconèixer-lo, atès que adopta el nostre propi rostre. Aquest enemic té un nom: es diu desencís. Un desencís que nosaltres mateixos, sovint sense adonar-nos-en, escampem a tort i a dret en forma d'idea segons la qual mai no ens en sortirem perquè "Espanya i França mai no voldran...", perquè "Espanya i França mai no admetran...", perquè "Espanya i França mai no ens deixaran...".
Hem d'extirpar aquesta negativitat del nostre cervell, i ho hem de fer per diverses raons. Us en diré tres. La primera: perquè és una mostra d'infantilisme, de baixa autoestima i de desconfiança en les pròpies possibilitats donar-se per vençut abans d'acabar el partit. Això no vol dir que l'infantilisme sigui dolent per si mateix, l'infantilisme no és dolent en un infant, però és malaltís i traspua patetisme quan esdevé la imatge de marca d'un poble que es vanta de tenir mil anys d'història. La segona: perquè com més insistim en la impossibilitat de la independència nacional més es referma dintre nostre la falsa certesa d'aquesta impotència. La independència no és un premi que un pare omnipotent ens ha de concedir per bona conducta, la independència és un dret que exerceix tot ésser humà quan arriba a l'adultesa o tota col·lectivitat nacional quan pren consciència que la igualtat entre els pobles no és possible sense el respecte per la seva singularitat. I la tercera: perquè l'energia que malbaratem amb la pràctica del victimisme o de la justificació ens allunya cada cop més de l'exercici de la maduresa. I la maduresa d'un poble es demostra per la negativa d'aquest poble a subordinar la voluntat del seu Parlament a la voluntat d'un altre Parlament.
No hi ha dubte que, recentment, hem estat víctimes d'un frau històric, un frau anomenat Estatut que, en un termini força curt, serà sotmès al judici de la història, però no per això hem de caure en el desànim. No ho hem de fer perquè en aquest món no hi ha res que sigui intrínsecament bo ni intrínsecament dolent. I no sols perquè la naturalesa no fa judicis morals o perquè mai no plou a gust de tothom, sinó perquè molts fets que en el seu moment jutgem com a negatius, acaben, amb el temps, tenint contrapartides força positives. Però, és clar, per tal que això s'esdevingui, cal saber positivar l'adversitat. I la part positiva de l'ensarronada de l'Estatut és que Espanya s'ha despullat definitivament.
En realitat, diguin el que diguin, no hi ha nou Estatut. No n'hi ha perquè tot Estatut que no reconegui la nació catalana, que no acabi amb l'espoliació fiscal, que no contempli el concert econòmic, que no admeti la gestió dels nostres ports i aeroports, que no obligui a etiquetar en català tots els productes fabricats o distribuïts a Catalunya i que negui, a més, el dret a celebrar referèndums, a tenir seleccions nacionals i a exercir democràticament el dret a l'autodeterminació, és un Estatut al servei dels interessos d'Espanya i, per tant, un Estatut contrari als interessos de Catalunya.
¿No ens adonem del contrasentit que suposa que Catalunya es regeixi per un Estatut? ¿No ens adonem que "nació" i "Estatut" són dos termes contradictoris? Les nacions adultes no tenen Estatut, les nacions adultes tenen Constitució. I on és la Constitució de Catalunya? On és el document que avala la seva personalitat jurídica? On és la Carta Magna que l'equipara en drets i deures a les altres nacions sobiranes del món? No tenim res d'això, i no ho tenim perquè l'intent dels nostres veïns de convertir en espanyols els catalans del sud i de convertir en francesos els catalans del nord es manté inalterable al llarg del temps. Cada cicle polític neixen i moren governs de signe divers tant a Espanya com a França, n'hi ha de dretes i n'hi ha que es diuen d'esquerres, però tots, absolutament tots, tenen un objectiu comú: la desaparició del poble català com a identitat nacional diferenciada.
És per això que jo, avui, en aquest lloc i en aquesta data tan plens de simbolisme, torno a proposar formalment la unitat de tot l'independentisme català, la superació de les nostres picabaralles fins l'endemà de la independència i la concentració d'energies en la internacionalització del nostre conflicte. Els nostres altaveus no han de ser els carrers de Barcelona, de València, de Palma, de Fraga o de Perpinyà, i molt menys encara els de Madrid o de París, els nostres altaveus han de ser els carrers de Brussel·les perquè és només allí, a la capital de la Unió Europea, on les nostres reivindicacions tindran ressò internacional. La manifestació del passat 18 de febrer al centre de Barcelona i la de l'1 d'abril al centre de Bilbao van ser un gran èxit, certament, però ja són història. Ara toca Brussel·les, ara toca Estrasburg. La propera manifestació multitudinària de reivindicació nacional ha de ser catalanovasca, és a dir, catalans i vascos units, i s'ha de fer davant les institucions europees, perquè és allà, en qualitat d'europeus, on hem de recordar als demòcrates d'arreu del món que l'Assemblea General de les Nacions Unides va aprovar una resolució segons la qual "El dret dels pobles i de les nacions a decidir per ells mateixos és una condició prèvia a l'aplicació de tots els drets fonamentals de l'ésser humà".
La meva proposta, per tant, és que treballem per recuperar l'esperit unitari de la manifestació del 18 de febrer, perquè és en aquella unitat on es troba el secret de la nostra llibertat. Si no ens veiem amb cor d'ajornar les diferències que ens divideixen, si no som capaços de posar Catalunya per damunt de les nostres dèries personals o dels interessos de partit, Catalunya mai no recuperarà la seva independència. Prou de barallar-nos entre nosaltres, prou de malbaratar energia en disquisicions internes o mesurant el gruix de legitimitat de cadascú. Primer és Catalunya, i si veritablement l'estimem no hi ha dubte que la voldrem lliure. Però aquesta llibertat no serà possible si tots i cadascun de nosaltres no estem disposats a admetre que l'important no és que Catalunya sigui de d'esquerres, de centre, comunista, anarquista o conservadora, sinó que Catalunya sigui lliure per poder decidir què vol ser. I és d'acord amb aquest principi que us proposo que concentrem tota la nostra força en l'objectiu d'aconseguir la cohesió de les nacions sense Estat de la Unió Europea, una cohesió de nacions que s'expressi amb una sola veu en el Parlament d'Estrasburg. Parlo, per tant, de cohesió a Catalunya i de cohesió al conjunt dels Països Catalans, de cohesió amb Euskal Herria i Galícia, de cohesió amb Escòcia, Gal·les, Flandes, Còrsega, la Bretanya o Irlanda del Nord... Parlo, en definitiva, d'unitat d'objectius i d'unitat de criteri per assolir-los. Aquesta és la clau de la nostra força, i el dia que l'exercim serà tan poderosa que ens semblarà increïble que una cosa tan elemental no se'ns hagués acudit abans.
França i Espanya es troben al final de la seva història imperial. No importa que no se n'adonin o que no vulguin adonar-se'n, el seu cicle vital s'acaba, i amb la seva fi en neix un altre que serà la seva antítesi. Parlo d'un cicle marcat pel declivi dels Estats imperials i l'albada dels pobles petits. I entre aquests pobles, no en tingueu cap dubte, hi ha un lloc per als Països Catalans.
Fossar de les Moreres, 10 de setembre de 2006. Vigília de la Diada Nacional de Catalunya.
Berria , 15/9/2006 (euskara)
Nabarralde , 15/9/2006 (español)
Racó Català , 19/9/2006 (català)
Eurotribune.net , 26/9/2006 (català, english, español, français)
Diari Mataró , 26/9/2006 (català)