No tinc cap dubte que en aquestes eleccions les forces sobiranistes obtindran una aclaparadora majoria a Sant Cugat. Serà una mostra local d'un resultat global que farà ben palesa la transversalitat de la presa de consciència nacional dels catalans i el creixement imparable que ha experimentat l'independentisme aquests darrers anys. Ara, per tant, és un bon moment per recordar el menyspreu amb què el Partit Popular i el Partit Socialista van tractar les consultes per la independència organitzades per la societat civil entre els anys 2009 i 2011. "No són vinculants", deien uns. "No serviran de res", deien altres. "I després què fareu?", preguntaven uns tercers en to burleta. Doncs bé, ja s'està veient. Les consultes van enfortir l'autoestima del poble de Catalunya i van fer que cregués en ell mateix i en la seva força.

Jo, personalment, com a portaveu de la Plataforma Santcugatenca per l'Autodeterminació, vaig poder veure la profunda animadversió del Partit Popular i del Partit Socialista a l'exercici democràtic que suposaven aquelles consultes arreu del país. En aquest sentit, tinc ben presents les desqualificacions que ambdós partits van dedicar al govern municipal i als Premis Ciutat de Sant Cugat per haver guardonat l'esmentada plataforma pel seu esforç i per l'èxit de participació obtingut en la consulta del 13 de desembre de 2009. Fins i tot volien restar-li representativitat adduint que "només" havia aplegat 16.000 persones. Això va resultar curiós, francament, perquè si la xifra de 16.000 persones els semblava poca cosa, com n'hauríem de dir dels vots que ells havien aplegat en les eleccions municipals? Poc mes de 4.000 els socialistes i poc més de 2.000 els populars. Ni junts van aconseguir arribar a la meitat de la Plataforma. També va ser curiós que acusessin els Premis d'estar polititzats. Què hi fan, aleshores, el Partit Popular i el Partit Socialista al jurat?

Ves per on, el gran valor de les consultes va ser que no les convocava cap formació política. Al contrari. Les consultes van sorgir de la societat civil com a reacció a la passivitat del poder polític i a la seva incapacitat per alliberar Catalunya de l'espoliació econòmica i de l'anorreament nacional que pateix per part d'Espanya. Mentre el Partit Socialista, a través del seu portaveu Miquel Iceta, ens entabanava cantant les excel·lències del nou acord de finançament, definint-lo com a "galàctic" i "megaespectacular", el país s'enfonsava en la misèria i les seves infraestructures quedaven obsoletes. Per sort, el temps acaba posant cadascú al seu lloc i ara els catalans s'adonen del frau que van suposar aquelles paraules. Es pot aixecar la camisa a un país en un moment determinat, però no se'l pot enganyar indefinidament. Tard o d'hora sura la veritat i l'entabanat s'acaba revoltant. I això és el que ha passat.

Ara, per tant, es veuen clares les raons per les quals populars i socialistes van boicotejar les consultes: d'una banda, perquè se sabien perdedors i per evitar la visibilitat de la derrota no els quedava més remei que intentar deslegitimar-les negant-se a participar; i de l'altra, perquè intuïen que aquelles consultes serien el germen d'una convocatòria del govern emparada pel dret internacional. Els catalans, consegüentment, som al llindar de la nostra constitució com a Estat independent europeu i ho demostrarem en aquestes eleccions fent bona la proposta de l'Assemblea Nacional Catalana: aconseguir prop de 100 diputats sobiranistes al Parlament de Catalunya.

Diari de Sant Cugat , 23/11/2012