No sé com es diu ni en quin carrer viu. Però només veure-la m'hi sento interessat, perquè no sembla una dona d'avui. I no pas per l'edat, tot i que ja és una dona gran, sinó perquè tota ella és com una aparició vinguda del segle XIX. Talment com un personatge evadit d'un relat de Txèkhov que volgués conèixer món viatjant a través del temps. És baixeta, té la pell tan blanca com els cabells, es cobreix el cap amb un petit barret anglès i passeja un gosset pels carrers de Sant Cugat. Hi ha moments que em recorda Louisa Alexandra Wilberforce, l'encantadora i excèntrica dispesera que acollia a casa seva un tenebrós quintet de corda, que en realitat era un quintet de la mort, en una deliciosa comèdia negra d'Alexander Mackendrick. L'actriu que la interpretava, Katie Johnson, havia nascut al segle XIX i va morir poc després del rodatge, a setanta-vuit anys.

La dama del gosset de Sant Cugat és una mica més jove, però el personatge de la senyora Wilberforce me la recorda pel seu capell. Un capell guarnit de floretes i de fruits de ras folrats de seda, com si fossin un petit jardí transportat sobre el cap. En això totes dues són iguals, per bé que la senyora Wilberforce era vídua i no tenia cap gos. D'ençà de la mort del seu marit, vivia sola en companyia d'uns lloros cridaners a tocar de l'estació de King's Cross, a Londres, molt a prop de la via del tren, i matava el temps fent volar la imaginació i elaborant fantasioses sospites sobre els costums dels seus veïns.

Txèkhov té un conte exquisit sobre una dama que passeja un gosset. Es diu Anna Serguéievna, és jove, rossa, bonica, elegant i porta una boina al cap. En Dmitri s'hi fixa de seguida i pensa “si està sola, sense el seu marit, sense amics, potser convindria fer-hi amistat”, però no gosa dir-li res. És l'atzar qui n'afavoreix la coneixença una nit en què tots dos coincideixen sopant al mateix lloc. De primer, inicien una conversa banal, però, a poc a poc, intercanvien informacions per mitjà de les quals ell s'assabenta que ella està de vacances a Jalta, que no és feliç en el seu matrimoni i que és possible que el seu marit vingui a fer-li companyia, si les ocupacions que té a la funció pública li ho permeten.

En Dmitri tampoc no viu a Jalta, però igualment està passant una temporada tot sol a la ciutat ucraïnesa i quan arriba la nit i es tanca a la cambra de l'hotel només pensa a retrobar Anna Serguéievna l'endemà. I la retroba. Passegen cada tarda, contemplen el mar, sopen plegats, es besen, enraonen, intimen i es fan amants fins que un dia arriba una carta en què el marit d'Anna Serguéievna comunica a aquesta que està malalt i li demana que torni a casa. Ella puja al tren i poc abans de partir diu a Dmitri que no es tornaran a veure mai més, però que pensarà sempre en ell i que el recordarà tota la vida. Llavors ell torna a Moscou, al costat de la seva dona, amb l'esperança que el record d'Anna Serguéievna s'esvaeixi lentament. Però el temps passa, el record no s'esvaeix i un dia la retroba a la platea d'un teatre en un moment en què el marit és al vestíbul fumant. Ella li confessa que encara l'estima i que és molt desgraciada sense ell, i a partir d'aleshores recuperen les antigues trobades en una cambra d'hotel mentre els anys van passant, els cabells se'ls van emblanquint i tots dos continuen preguntant-se què poden fer per deixar d'estimar-se en secret.

Ara comença a plovisquejar, la dama del gosset s'allunya rambla del Celler amunt i jo segueixo pensant-hi en el meu camí cap a casa.

Diari de Sant Cugat , 16/11/2012