Em sento feliç que Pep Codó sigui l'autor de l'escultura que la Fundació Catalunya Oberta dedica a Winston Churchill pel seu enaltiment del coratge de Barcelona sota les bombes del feixisme durant la Guerra Civil. Va ser quan Hitler amenaçava Europa que Churchill, en qualitat de primer ministre britànic, va dir: "No subestimo la severitat de la prova que ens amenaça, però crec que els nostres conciutadans serien capaços de redreçar valerosament i enfrontar-s'hi, tal com ho va fer la coratjosa gent de Barcelona, i plantar-hi cara i seguir resoltament endavant, si més no tan bé com qualsevol altre poble del món."

Una altra cosa és si aquestes paraules de Churchill són motiu suficient per a fer-li un monument. Ho dic perquè de personalitats que han lloat Catalunya amb molta més profunditat que Churchill i que, això no obstant, no tenen cap carrer o monument a la seva memòria a casa nostra, n'hi ha moltes. Voltaire, per exemple, n'és una. Voltaire, dos segles abans que Churchill, ja va expressar la seva admiració pel coratge de Catalunya davant la invasió dels espanyols i dels francesos així com dels seus assassinats en massa i la violació sistemàtica de dones. Voltaire va dir: "Catalunya és un dels països més fèrtils de la terra. Catalunya pot sortir-se'n sense comptar amb l'univers, però els seus veïns no se'n poden sortir sense Catalunya".

La pregunta és: per què Churchill sí i Voltaire no? Per què un simple esment de Barcelona mereix més rellevància que un elogi explícit de Catalunya? Això, però, ho haurien de respondre la Fundació Catalunya Oberta i l'Ajuntament de Barcelona. Sigui com vulgui, Churchill tindrà el privilegi de tenir un monument fet pel santcugatenc Pep Codó, un dels millors escultors catalans, en una placeta a la cruïlla entre la Via Augusta i la ronda de General Mitre de Barcelona. Es tracta d'una escultura de dos metres i mig d'alçada que serà inaugurada el proper 15 de desembre. Aquesta és per a mi la part més positiva de tot plegat. Vull dir que, tant si Winston Churchill s'ho mereix com si no s'ho mereix -si se'm permet la ironia-, li hem d'estar agraïts, ja que, gràcies a ell, una nova obra de Pep Codó serà patrimoni de tots els catalans.

Cugat.cat , 7/12/2012