Només cal escoltar Pere Navarro per entendre la raó del seu fracàs. Fracàs com a polític i fracàs de partit. Tots dos, ell i el PSOE de Catalunya, semblen sorgits d'èpoques predemocràtiques i traslladats al segle XXI a través d'un forat negre sorneguer. Deu ser per això que es passegen per la política catalana totalment desorientats i amb aspecte d'extraterrestres. I deu ser per això també que, sense el més mínim sentit del pudor, arriben tan fàcilment a l'esperpent per mitjà de declaracions que provoquen vergonya aliena.

D'entrada, té molta gràcia que repeteixin com un lloro que PSC i PSOE són partits diferents. Si són partits diferents, com és que es veuen obligats a repetir-ho des de fa més trenta anys? Què ho fa, per altra banda, que els seus mítings estiguin sempre farcits de figuretes del pessebre espanyol, com ara Felipe González o Alfredo Pérez Rubalcaba? Tan gran és el desinterès dels seus votants que, sense aquests reforços, difícilment sortirien de casa per ensopir-se escoltant la buidor discursiva de gent com Pere Navarro, Carmen Chacón o Daniel Fernández?

En aquest sentit, també resulta clarificadora la coincidència de Pere Navarro amb Alfonso Guerra, una coneguda mòmia del nacionalisme espanyol més caspós, exigint la dimissió d'Artur Mas com a president de Catalunya. Sembla un acudit, però és cert. I la certesa, en aquest cas, es transforma en estirabot. Realment cal molta baixesa moral per intentar amagar una derrota espectacular demanant la dimissió del guanyador tot volent fer creure que qui de debò ha perdut les eleccions ha estat qui les ha guanyades. D'aquesta manera, segons els socialistes, patir la derrota més brutal de la seva història, passant de segona força a tercera i quedant-se amb només vint escons, trenta menys que CiU, és millor que ser primera força i tenir cinquanta diputats. Significa això que el PSOE de Catalunya no voldria, ara mateix, tenir cinquanta diputats en lloc de vint? Si és així, per què feia mítings arreu del país demanant el vot per al seu partit, el senyor Navarro? No és el senyor Navarro qui, en coherència, hauria de dimitir? Sí, ja sabem que a l'espanyolisme, en general, li cou haver perdut per 87 a 48. Però la noblesa es demostra en el reconeixement de la derrota, no pas demanant la dimissió del guanyador.

Racó Català , 10/12/2012