Són molt estimulants els resultats de les eleccions catalanes del 25 de novembre passat, en l'àmbit de Sant Cugat, ja que suposen una derrota espectacular de l'espanyolisme i una victòria clara i indiscutible de les forces sobiranistes. Les xifres parlen per si soles i són tot un missatge, tant en vots com en percentatges. Mentre l'anomenat front espanyol (PP-C's-PSOE-UPyD) ha obtingut 11.899 vots, només un 27,7% dels vots emesos, el bloc catalanista (CiU-ERC-ICV-CUP-SI) ha superat els 30.000 vots i ha arribat al 69%. És veritat que l'espanyolisme ha experimentat un petit augment de prop de 2.700 vots, però també ho és que el sobiranisme n'ha guanyat 5.000, que és pràcticament el doble.

Hi ha, per altra banda, un segon aspecte que fa més diàfana i contundent la desfeta del front espanyol, i és la volatilització del seu argument més tradicional a l'hora de justificar la derrota sistemàtica que pateix en totes les eleccions al Parlament de Catalunya: la baixa participació. Fins ara, la justificació consistia a dir que els seus votants, en sentir-se nacionalment espanyols, no tenien cap interès per votar en unes eleccions catalanes. A les espanyoles sí que votaven, però a les catalanes no. Ara, però, ja s'ha vist que aquesta excusa era un bluf, perquè en les darreres eleccions els catalans han votat més que mai. A Sant Cugat, concretament, l'any 2010 va votar-hi un 71,5% del cens, i aquest 2012 ho ha fet un 78,5%.

Les xifres sempre són fredes, no hi ha dubte, però tenen la virtut de mostrar-nos la inconsistència de certs arguments presentats com a veritats absolutes. El de la baixa participació n'era un, ja ho hem dit, però n'hi ha d'altres que també sovintegen indistintament en campanyes electorals i en debats polítics i tertúlies mediàtiques. Em refereixo a aquelles frases tronades que parlen de "la Catalunya real" i dels "problemes que de debò interessen a la gent". Doncs bé, ha quedat clar que allò que més interessa a la majoria de catalans és que el seu país esdevingui un Estat independent amb els mateixos drets que tenen tots els països membres de les Nacions Unides. No hi ha problema més real a la vida que veure negada la pròpia identitat, no hi ha imatge més indesitjable que veure un ésser humà o una col·lectivitat sotmesos a la voluntat d'un tercer que se'ls declara superior. El perfil psicològic d'aquest tercer no ha canviat gaire al llarg dels anys. Ha evolucionat en les formes, sí, però el seu afany de sotmetre persones o pobles es manté inalterable. Per això s'oposa frontalment a la independència de Catalunya, perquè no sap imaginar-se a si mateix sense la possibilitat de dominar una presa tan valuosa. Abans dominava per dret de conquesta, però ara, obligat a contemporitzar, intenta fer-ho en nom de l'amor. És a dir, amagant el sentiment real -que és el plaer de sentir-se poderós- i beatificant el dret de conquesta. Talment com si pel sol fet de dir a algú que l'estimem aquest ja hagués de lliurar-se captiu a la nostra voluntat.

Amb un perfil psicològic tan envitricollat com aquest sembla evident que Espanya i els seus acòlits catalans patiran una gravíssima crisi d'identitat quan Catalunya esdevingui un Estat independent. Però aquest serà un problema que hauran de resoldre tot sols i assumint que no hi ha creixement sense dolor. La nostra independència, per tant, serà molt bona per a Espanya, ja que li suposarà un bany de realitat. A partir d'aleshores, Espanya ja mai més no podrà esclafar la voluntat del Parlament de Catalunya.

Diari de Sant Cugat , 14/12/2012