És una comèdia intranscendent i força simplista, però té més encant que bona part de les pel·lícules nord-americanes –gairebé sempre violentes– que aterren a les nostres pantalles. Aquí, com a mínim, apareixen personatges molt més propers i humans i amb problemes que no tenen res a veure amb l'estol de dements fabricats a Hollywood que volen destruir el món. Dit això, El chef és un film de poca volada, amb diàlegs que no aprofiten la hilaritat que podrien provocar algunes situacions i amb un nivell de reprovació molt lleu de la cuina molecular en detriment de la cuina tradicional, que és, al capdavall, la base sobre la qual descansa la història que ens explica. En aquest sentit, tant la seqüència en què apareix Santiago Segura com la dels dos protagonistes disfressats de japonesos són esperpèntiques. Amb tot, no deixa de ser una comèdia simpàtica que es veu amb un somriure als llavis. El cuiner interpretat per Jean Reno lluita per no perdre les tres estrelles, però el film només en té una.