La revifada del càncer de Tito Vilanova a la glàndula paròtide, la més gran de les glàndules salivals, ha colpit tothom. No és estrany que li hagin arribat milers de missatges de suport de gent anònima que, sense conèixer-lo personalment, li tenen una gran estima. De fet, estic segur que són precisament aquests missatges els que més l'han impressionat. I en això és innegable que la dimensió universal del Barça hi té molt a veure. Però en el cas de Tito Vilanova també hi juga un paper determinant la seva personalitat d'antiheroi. Ho vam veure quan la premsa esportiva va pensar en tota mena de noms per substituir Pep Guardiola menys en el seu. "Un bon noi, però sense carisma", deien alguns. "Les rodes de premsa sense Guardiola ja no seran el mateix", deien uns altres. I, ves per on, Vilanova ha fet el millor inici de Lliga de la història i en les seves rodes de premsa mai no fuig d'estudi a l'hora de parlar de la "pilota de platja" de la Copa del Rei [d'Espanya] o de l'atac espanyol a la llengua catalana.
De fet, en aquestes rodes de premsa, hi ha un detall que dóna la mesura de la qualitat humana de Vilanova. I és que, a diferència del que fan la majoria d'entrenadors, ell mai no s'aixeca de la cadira quan acaba. Només ho fa quan el cap de premsa ha acabat de parlar. És un detall insignificant, sí, però que diu molt del seu respecte per les persones amb càrrecs menys rellevants. Això, és clar, no ens ha de fer oblidar que hi ha molts milers de persones que també pateixen càncer i que, tanmateix, no apareixen per televisió. Però cal reconèixer que són les personalitats com Vilanova les qui més poden contribuir a crear consciència social en aquest sentit. Aquestes paraules són seves: "Quan et passa una cosa així és quan més necessites els qui t'envolten, és quan els teus no et poden fallar". T'esperem, amic.