Des d'aquí vull retre homenatge al director de cinema Josep Maria Forn, que actualment té 84 anys, pel plaer que m'han donat moltes de les seves pel·lícules i perquè crec que la seva trajectòria artística mereix un reconeixement institucional més ampli, sense desmerèixer, és clar, la Creu de Sant Jordi de l'any 2001 i el Gaudí d'Honor que l'Acadèmia del Cinema Català li va concedir l'any 2010. Tinc ben gravades en la memòria les imatges de La piel quemada, una pel·lícula que Forn va realitzar l'any 1967 centrada en la figura imaginària de José, un immigrant granadí que ve a Catalunya a guanyar-se la vida. Forn va quedar colpit per la lectura del llibre de Paco Candel Els altres catalans i va voler fer un film que reflectís les vivències i els sentiments d'aquella gent que arribava a l'estació de França de Barcelona amb una maleta de cartró a la mà i una barreja d'enyor i d'esperança als ulls. Va ser precisament durant el rodatge d'aquest film que Forn va conèixer l'actriu Marta May, amb qui es casaria i que dotze anys més tard interpretaria el personatge de Carme Ballester, la segona esposa de Lluís Companys, a Companys, procés a Catalunya.

Companys, procés a Catalunya va tenir un èxit de públic extraordinari i va cobrir una mica l'enorme dèficit que tenia i que encara té Catalunya d'un cinema que enforteixi la seva autoestima i que faci justícia als seus referents històrics com a nació d'Europa. En aquest sentit, cal recordar els aplaudiments del públic el dia de l'estrena a Barcelona, el 23 de maig de 1979, en el moment que el president Companys diu les seves paraules més conegudes: "Tornarem a lluitar, tornarem a sofrir, tornarem a vèncer".

Amb tot, la pel·lícula més especial de Josep Maria Forn és M'enterro en els fonaments, basada en la novel·la del mateix títol de Manuel de Pedrolo, sobre un metge que durant la guerra ha lluitat al bàndol republicà, però que després s'acomoda al franquisme i manté un enfrontament amb el seu fill, un estudiant contestatari que li retreu la seva actitud. M'enterro en els fonaments, però, és només el títol de la versió catalana, ja que el film es va rodar quan Franco encara era viu. El títol original és "La respuesta", per bé que això no va evitar que la Junta de Censura fos implacable –va fer-ne vint-i-quatre visionats– i que Forn patís un autèntic calvari no només per les modificacions que li imposaven en el guió sinó per l'eliminació de seqüències senceres que li exigien. I com que els talls es van aplicar al negatiu, tot el metratge censurat està definitivament perdut. Forn es va sentir tan humiliat que l'any 1970 va fer unes declaracions molt fortes contra la censura i va estar a punt de ser processat a Madrid pel Tribunal de Orden Público, el famós TOP franquista, un tribunal que, com sabem, encara existeix amagat darrere el nom d'Audiència Nacional. Finalment, per sort, La respuesta, és a dir, la versió espanyola del film, es va poder estrenar el 1976, i la catalana, M'enterro en els fonaments, el 1985. El problema és que l'única possibilitat de veure aquest film avui dia és en una projecció de la Filmoteca de Catalunya o del Canal 33.

La darrera pel·lícula de la llarga filmografia de Forn és El coronel Macià, sobre la figura del president més estimat de Catalunya, que es va estrenar l'any 2007 i que va tenir una magnífica acollida. Després d'això, no sé si Forn podrà realitzar els projectes que encara li bullen al cap, entre els quals una segona part dedicada a Macià i una nova versió de M'enterro en els fonaments, però mentrestant estaria bé que honoréssim el conjunt de la seva obra com a director. Honorar Josep Maria Forn és fer justícia a un cineasta compromès amb Catalunya i amb els seus drets nacionals.

Racó Català , 7/1/2013