El dimarts 21 de novembre de l'any 2000, en una entrevista concedida a la Cadena Ser, Josep Antoni Duran i Lleida va fer unes declaracions clares i concises amb relació a la seva persona i a l'anomenat cas Pallerols. Va dir que dimitiria del seu càrrec de president d'Unió Democràtica de Catalunya "en cas que algun dia es demostrés que el partit s'havia finançat de manera il·legal". I, a més a més, no sols va negar "rotundament" que Unió hagués rebut diners dels fons destinats a la formació d'aturats, sinó que va afirmar que tot plegat responia a una operació destinada a desacreditar-lo a ell: "Hi ha una part important del país que entén que jo podria ser un bon candidat de futur i volen impedir-ho". Molt bé. Però, si això és així, com és que no s'ha presentat mai tot sol a les eleccions, en lloc de fer-ho sota les faldilles de Convergència? Per què no demostra el que diu per mitjà de les urnes?

Allò que sí que s'ha demostrat és que Unió rebia diners il·legalment i que les argumentacions que ho negaven no deien la veritat. I també és ben sabut que no hi haurà judici gràcies a un pacte en virtut del qual Unió ha d'admetre haver-se finançat de manera irregular. Sobre això, a més, els juristes ja han comunicat que "un pacte té el valor d'una sentència condemnatòria". Per altra banda, no canvia res el fet que els implicats ja no militin a Unió. Naturalment que no hi militen! Seria escandalós que no fos així. Sí, ja sabem que, per espolsar-se les mosques, la portaveu del partit, Marta Llorens, diu que "Unió pot afirmar i afirma que mai no va rebre els diners tenint coneixement dels fets". Però aquest argument és tan ridícul que gairebé faria riure si els fets no fossin tan greus, ja que ens està dient que la caixa d'Unió s'omplia sense que ningú no se n'adonés. Déu n'hi do.

Arribats aquí, és hora que el senyor Duran i Lleida compleixi la seva paraula, com correspon a tot polític amb principis ètics, i que presenti la dimissió del seu càrrec. De fet, ja diu molt poc al seu favor que hom li ho hagi de recordar. Aquestes coses han de sortir d'un mateix, i en això, malauradament, el senyor Duran ja ha fet tard. Tanmateix, encara és a temps de salvar la seva credibilitat política emparant-se en aquella vella dita segons la qual "mai no és tard quan arriba".

S'entén que el senyor Duran, atesos els horitzons que s'havia fixat, vegi aquesta dimissió com una derrota espectacular. No era pas així, sortint per la porta de servei, com ell havia imaginat la seva retirada política. Però quan un partit comet les irregularitats que ha comès Unió Democràtica, és obvi que el seu president n'és responsable encara que no en sigui culpable. La culpabilitat ja ha estat reconeguda pels implicats, però la responsabilitat de Duran, com a líder d'Unió, és indiscutible. Ell mateix ho va reconèixer amb aquestes paraules: "Si hi ha hagut un finançament irregular, jo, políticament, hauria de sentir-me'n responsable".

Doncs bé, el finançament irregular ha existit, i ara, com dèiem, correspon al senyor Duran ser conseqüent amb les seves pròpies paraules i dimitir. Hi està obligat, ja que és tan greu que n'estigués al corrent com que no en sabés res. En el primer cas, n'esdevindria còmplice; en el segon, demostraria que no està capacitat per dirigir un partit polític. I menys encara tractant-se d'Unió, ja que, com tothom sap, Unió és Duran, i a Unió no es mou una cadira sense que Duran ho sàpiga. Això ja va quedar clar el dia que va convidar a marxar tots aquells militants que no estiguessin d'acord amb ell i es va tornar a veure no fa gaire amb l'arraconament de l'independentista Josep Maria Vila d'Abadal tot empenyent-lo a abandonar el partit. Per això, davant d'aquest full de serveis, provoca estupor que Duran tingui el desvergonyiment de presentar-se davant del país com la gran víctima del cas Pallerols. "Sóc una víctima", va dient. D'això se'n diu cinisme.

La dimissió, per tant, s'imposa. Tota dimissió, quan és voluntària, per inevitable que esdevingui, té sempre un punt de noblesa, un punt d'honorabilitat que inspira respecte. I això, el senyor Duran, ho hauria de tenir en compte, perquè si bé l'ètica és un valor admirable en totes les persones, en un servidor públic és un requisit imprescindible.

El Singular Digital , 15/1/2013