És gratificant veure l'estat de nervis de Ciudadanos davant la fermesa de Catalunya en el seu camí cap a la independència, ja que fa que es mostri com el que realment és: un partit ultranacionalista espanyol, antidemocràtic i violent. Ultranacionalista, perquè Franco n'estaria molt orgullós; antidemocràtic, perquè pretén impedir que el Parlament de Catalunya celebri un debat sobiranista i demana al govern espanyol que suspengui l'autonomia; i violent, perquè l'emmordassament d'un país i l'eliminació de les seves institucions democràtiques són una agressió intolerable. Sí, ja sabem que l'article 155 de la Constitució espanyola ho permet. Però que un article sigui legal no significa que sigui democràtic. Hi ha altres articles a l'esmentada Constitució que també són vergonyosament antidemocràtics, com ara el número 2 i el primer punt del 8 i del 145.

Però, com diem, els nervis traeixen Ciudadanos i el fan caure en els seus propis paranys, ja que, mentre banalitza el debat sobiranista dient que tindrà "el mateix valor que si el Parlament de Catalunya declarés la guerra a Líbia o que l'Ajuntament de Barcelona declarés la guerra a Malta", no s'està d'afirmar que constitueix "un cop a l'estat de dret" i de demanar la suspensió de l'autogovern. Això ens aboca a una pregunta i a una resposta immediates: com és que per a Ciudadanos el fet d'enraonar ha de ser "castigat" retornant Catalunya a l'estatus que tenia en el règim de Franco? Doncs perquè Franco, com Ciudadanos, també deia de què es pot parlar i de què no. Franco, com Ciudadanos, també era al·lèrgic a la paraula "parlament". Franco, tanmateix, era força més coherent que Ciudadanos, ja que, a diferència d'aquests, mai no va ser parlamentari.

Nació Digital , 19/1/2013