Els pobles, precisament perquè els configuren persones, també tenen la seva naturalesa, i en la naturalesa d'Espanya, més enllà d'exquisides i excepcionals individualitats, no hi ha un sentit democràtic de la vida. La democràcia, en la història espanyola, sempre ha estat anecdòtica, mai una irrenunciable manera de fer. Espanya és l'antítesi de Catalunya, i d'aquesta antítesi en sorgeix un antagonisme secular que només podrà ser negligit amb la independència de la segona. És a dir, quan la condició d'Estat de Catalunya obligui Espanya a abandonar l'estatus d'amo que ara s'atorga. La història parla per si mateixa. Catalunya es reafirma per mitjà de la paraula, del respecte i del pacte, Espanya ho fa per mitjà de l'arrogància, del menyspreu i de l'absolutisme. I precisament perquè tots aquests elements són inherents a la seva naturalesa no pot canviar ni tan sols quan el passat li'n demostra el fracàs. El fracàs dels seus deliris de grandesa, el fracàs dels seus afanys de domini, el fracàs d'un somni imperial fonamentat en l'anorreament de pobles, cultures i llengües. Espanya, per tant, està condemnada a la solitud més absoluta. I la independència de totes aquelles terres que encara avui es vanta d'haver conquerit a ultramar n'és la prova més fefaent. Ningú no vol conviure-hi, perquè ningú no vol compartir un mateix espai amb un depredador.

Arribats aquí, la imposició a l'Ajuntament de Corbera del Llobregat, de penjar la bandera espanyola a les escoles, a la biblioteca, al pavelló d'esports, al camp de futbol i a la seu de la policia local, és una mostra més de la naturalesa de què parlàvem. Som una colònia, i el colonitzador, quan té una personalitat acomplexada com l'espanyola, no en té prou de ser opressiu, necessita, a més, veure onejar la seva bandera a casa de l'altre per sentir-se mínimament segur de si mateix. En altres paraules, allò que apaivaga la seva inseguretat no és ser amo d'un esclau sinó que l'esclau, de genolls, el reconegui com a amo.

Aquesta és també la raó per la qual Espanya, mentre exigeix que la bandera espanyola onegi a les dependències dels Mossos d'Esquadra i de la Policia Local, es nega a penjar la bandera catalana a les casernes dels seus cossos policials; cosa, per altra banda, que cal agrair-li. En aquest sentit, deia l'alcalde de Corbera del Llobregat, Manel Ripoll, que la delegada del govern espanyol, Maria de los Llanos de Luna, deu tenir molt poca feina per dedicar-se a posar banderes espanyoles en dependències municipals. I té raó. Però no és que la senyora Llanos de Luna tingui poca feina, és que la seva feina a Catalunya consisteix precisament en això: vetllar perquè la colònia no oblidi que és una colònia.

Hom dirà que el retorn de la bandera espanyola a escoles i biblioteques és una prolongació del franquisme, i certament és així. Però no és pas l'única herència franquista. Només cal repassar la Constitució espanyola per veure-hi tots aquells articles que també ho són. Per això, encara que Franco va morir el 1975, el franquisme ha vetllat per la pervivència del seu esperit encarnant-se en persones que controlen tots els poders de l'Estat espanyol. Com a catalans, per tant, no hi ha convivència possible amb Espanya. Només hi pot haver veïnatge.

El Singular Digital , 22/1/2013