Es diu Pere Ramells i el vaig conèixer a Barcelona quan jo tenia 25 anys i ell 45. Ell era subdirector d'una oficina d'una important empresa d'assegurances i jo necessitava guanyar-me la vida. Per sort, en aquells temps hi havia feina per a tothom, no pas com ara, i tot va anar bé. En l'entrevista de treball, el senyor Ramells em va explicar que no tindria cap sou fix. Es tractava d'una feina a comissió d'acord amb els clients que fes cada mes. Si no feia clients, no hi guanyaria res. Tot depenia de mi. Jo, però, no tenia res més i com que els reptes sempre m'han estimulat vaig dir que sí. Reconec, tanmateix, que hi va influir molt el senyor Ramells, ja que hi vaig descobrir un home afable, noble, sense màscara, amb una humanitat acollidora i amb una generosa capacitat d'escoltar. Un home a qui no podia decebre, perquè, tot i confessar-li que els meus anhels de vida eren uns altres, va dipositar la seva confiança en mi.

Era una feina dura, però. Una feina que ara seria impossible, perquè es tractava d'anar casa per casa fent contractes d'assegurances a persones desconegudes que m'havien de concedir una part del seu temps assegut al menjador o a la sala d'estar, signar-me una pòlissa i lliurar-me uns diners en metàl·lic com a bestreta del capital assegurat. Quan hi penso no m'ho puc creure, però era així. I encara se'm fa més increïble quan recordo que jo, que només somiava deixar de fer aquella feina, era tot sovint el venedor del mes. També recordo que el senyor Ramells em deia que res no seria possible si no creia en allò que venia. És a dir, que érem els agents, amb les nostres eines personals, els qui havíem de convèncer algú que allò que li oferíem era bo. Finalment, el 1976, poc després que hi entrés a treballar el meu germà Carles, que era més jovenet, la meva vida va fer un gir i em vaig acomiadar amb una abraçada del senyor Ramells.

Si explico aquesta història és perquè malgrat el pas dels anys mai no vaig oblidar aquella gran persona. Al contrari. Un quart de segle després em continuava preguntant què se n'hauria fet, del senyor Ramells. I és que era tanta l'estima que li tenia que, en record seu, vaig posar el seu nom a un personatge del meu llibre Set dones i un home sol. El llibre es va publicar el 2009 i, ves per on, va ser precisament aquell any que vaig retrobar l'amic a Sant Cugat. Hi havia arribat el 2003 amb la Isabel, la seva dona, i va ser molt emocionant veure'l de nou després de tants anys. Ell en té ara 82, però no ha canviat gens. Hi ha gent que canvia, però ell no ho ha fet tot i que la vida no sempre l'ha tractat bé. L'any 2003, la seva filla Isabel va morir al Clínic d'un tumor cerebral després de set anys d'invalidesa. En tenia 45. Per sort, els seus altres fills estan bé. En Pere és advocat i la Carme és restauradora del MNAC.

Em fa molt feliç haver retrobat l'estimat senyor Ramells. Em fa molt feliç i sempre li he agraït que tot i que el meu aspecte extern no concordava gens amb la resta de companys, tots amb americana i corbata, mai no em va dir que el canviés, que m'afaités la barba i que reduís la llargària dels meus cabells. Sé que no ho aprovava, però mai no em va dir res. I el respecte que ell em demostrava ha fet encara més gran el respecte que jo sempre he sentit per ell. Per això desitjo que els anys que la vida li tingui reservats siguin tan afables, càlids i acollidors com ell ho va ser amb mi. És tot un regal que en el món hi hagi persones de cor tan noble com l'estimat Pere Ramells.

Diari de Sant Cugat , 11/1/2013