Des d'aquestes pàgines vull donar les gràcies als Amics de la Unesco Valldoreix-Sant Cugat per convidar-me, el 16 de gener passat, a fer la conferència "La difamació a la premsa escrita i a Internet", a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Vaig escollir aquest tema, perquè em va semblar que la nostra societat, a més d'una angoixant crisi econòmica, pateix un inquietant dèficit de valors ètics. No estic dient que no n'hi hagi, de valors ètics. Els valors hi són i els podem trobar en persones que treballen amb ètica i rigor en qualitat de polítics, d'empresaris o d'assalariats. Al capdavall, si el món no ha esdevingut encara una selva, ha estat gràcies a persones com aquestes, que no es dediquen a barrinar la manera d'aprofitar-se dels altres o de destruir els qui no se sotmeten a la seva voluntat.

Tot i així, ja fa temps que està arrelant entre nosaltres la cultura de l'arribisme i de la necessitat d'assolir objectius sense que importi com. És la cultura que afavoreix, per exemple, que allò veritablement reprovable no sigui la mentida en si mateixa, sinó el fet de no saber mentir. És a dir, que allò admirable no és la victòria dels principis ètics per damunt de les ambicions materials, sinó les habilitats de l'entabanador per defugir la justícia. Si no fos així, ja faria temps que algú com l'expresident de Bankia, Rodrigo Rato, posem per cas, hauria comparegut davant els tribunals en lloc d'haver estat premiat amb un sou de 200.000 euros com a assessor de Telefónica. I el mateix li hauria succeït a Felipe González, com a president d'un govern que va permetre la corrupció política, la tortura policial i la creació d'una banda terrorista anomenada GAL, o a José María Aznar, responsable de crims contra la humanitat, en lloc de veure's compensats com a consellers de Gas Natural i d'Endesa, respectivament.

Hom pot pensar que això té poc a veure amb la difamació mediàtica, però no és cert. Sí que hi té a veure. I molt, ja que la impunitat per difamar persones en els mitjans de comunicació i a la xarxa s'alimenta justament del dèficit de valors ètics a què al·ludíem. Un exemple paradigmàtic d'aquest estat de coses el vam viure poc abans de les eleccions catalanes per part del diari El Mundo amb les injúries que va llançar contra les persones d'Artur Mas i Jordi Pujol. Finalment, va acabar confessant que no tenia proves en què fonamentar el seu sac de porqueria. Però el mal ja estava fet i els objectius -perjudicar electoralment CiU- es van assolir. Això no treu que en un futur la justícia obligui El Mundo a pagar danys i perjudicis, però no importarà perquè els poders que hi havia darrere de l'operació ja hi comptaven. Hi ha qui paga campanyes d'autopromoció i hi ha qui paga campanyes de difamació, i d'ambdues coses se'n diu inversió.

Amb tot, no hi ha res com Internet per als amants de la impunitat. Internet és la tribuna predilecta dels qui no tenen escrúpols a llançar mentides i calúmnies contra els qui no pensen com ells o que denuncien les contradiccions del seu partit. En lloc de reflexionar-hi i d'obrir un debat intern, es posen el passamuntanyes i es dediquen a injuriar-ne els denunciants. I és que no volen millorar, l'únic que volen és que ningú no descobreixi el seu joc. I, és clar, per evitar-ho cal desqualificar tot aquell que els posi en evidència. Arribats aquí, crec que cal una profunda regeneració de valors com l'ètica, el respecte i el compromís, perquè tota societat que no els tingui com a propis és una societat abocada al declivi.

Diari de Sant Cugat , 25/1/2013