Totes les col·lectivitats oprimides han tingut els seus botiflers. Absolutament totes. Els van tenir els indis americans, els van tenir els aborígens sud-africans, els van tenir els jueus sota la bota del nazisme i els ha tingut i els continua tenint Catalunya sota la bota de l'espanyolisme. El botifler acostuma a ser algú amb un dèficit d'ètica notable, que es realitza com a individu adulant l'opressor, fent-li la feina bruta, executant els seus designis i extasiant-se quan li somriu. Això explica la raó per la qual molts botiflers acostumen a ser més cínics o més dèspotes que no pas aquell a qui serveixen. I és que és precisament gràcies a ells, gràcies a la seva agressivitat, que l'amo, en algun moment, pot sentir-se poderós mostrant-se benèvol.

Aquests dies, els cinemes d'arreu del món estan exhibint el film Django unchained, de Quentin Tarantino, que, més enllà del seu caràcter paròdic, parla de coses profundament serioses, com va ser l'opressió que els blancs van exercir sobre els negres. Primer esclavitzant-los i després, per justificar la barbàrie, dient que no tenien ànima. Els blancs ho dèiem exactament així: els negres no tenen ànima perquè no són persones, són animals. Avui, és clar, això ja no ho diu ningú. Però el concepte es manté viu. Només cal parar l'orella en els insults racistes que reben molts jugadors negres o "no gaire blancs" en alguns camps de futbol. Tanmateix, per més que, en general, el llenguatge i els comportaments actuals siguin molt més civilitzats que abans, l'obsessió humana per la dominació persisteix. I hi ha països, com ara Espanya, que es reafirmen per mitjà d'aquesta dominació de la mateixa manera que molts blancs es reafirmaven en funció del nombre d'esclaus que tenien. La raça humana és així: dóna individus i països acomplexats que necessiten inferioritzar algú per sentir-se superiors.

Però perquè l'opressió d'una col·lectivitat pugui reeixir cal abans que en el seu si hi hagi nadius que no tinguin escrúpols a trair-la; cal que hi hagi botiflers disposats a trepitjar els drets del seu poble per subordinar-los als dictats de l'opressor. Catalunya, per desgràcia, té alguns individus així al Parlament, individus que són el viu retrat de Stephen, el personatge que interpreta Samuel L. Jackson en el film esmentat. "I qui és Stephen?" Doncs Stephen és l'esclau negre fidel com un gos, és l'esclau que gaudeix denigrant els qui són negres com ell, és l'esclau amansit i domesticat que repeteix fil per randa els missatges de l'amo. Stephen és també el negre bo, el negre que no pretén ser persona, el negre que no aspira a decidir per si mateix, el negre que no qüestiona la superioritat de l'amo, el negre, en definitiva, que experimenta un plaer morbós promovent la subordinació dels de la seva mateixa condició.

Per a Stephen, a més, el seu amo té raó: els negres no tenen ànima. No la tenen, perquè són éssers inferiors. Els blancs sí que poden ser lliures, els blancs sí que poden decidir per si mateixos, però els negres no. Naturalment que no. I els catalans tampoc. Els Stephens del Parlament de Catalunya també consideren inconcebible que els catalans puguin equiparar-se als espanyols, als francesos o als danesos i ser lliures com ells. Una cosa així atemptaria contra el sentit comú. Els catalans, com els negres de Stephen, no són un subjecte polític, per la senzilla raó que no existeixen com a tals. No hi ha catalans, només hi ha espanyols. Els catalans, en tot cas, com els negres de Stephen, només existeixen com una propietat, com una possessió, com una pertinença del seu amo. No hi ha, per tant, ni negres ni catalans. Només hi ha éssers superiors que decideixen i éssers inferiors que obeeixen.

El Singular Digital , 5/2/2013