Una de les raons que expliquen la llarga captivitat de Catalunya és el desconeixement que els catalans hem tingut de la nostra història. No n'hem sabut gairebé res perquè ens ha estat amagada. Se'ns va dir que no érem ningú, que no existíem, que mai no havíem existit, i, és clar, quina història pot tenir algú que no existeix? Aquesta ocultació, per altra banda, ha tingut el mateix efecte que el del peix que es mossega la cua, ja que romaníem captius perquè no sabíem qui érem i no sabíem qui érem perquè romaníem captius. I si malgrat això hi ha catalans que han estudiat la història del seu país i que han mantingut viva la consciència nacional ha estat gràcies al seu afany de coneixement. Ha estat gràcies a ells, no pas per l'acció de bona part dels polítics que hem tingut, que la flama ha romàs encesa al llarg dels darrers tres-cents anys,. I la prova és que encara avui són majoria, una immensa i vergonyosa majoria, els instituts de secundària que no imparteixen història de Catalunya.

Davant d'aquesta situació, un llibre com Lliures o morts, de Jaume Clotet i David de Montserrat, constitueix un magnífic regal que recomano llegir. I no sols perquè, com diu el subtítol, és una novel·la que ens parla d'Ermengol Amill, l'heroi oblidat del 1714, sinó perquè ens familiaritza amb personatges força més heroics o decisius que el sobredimensionat Rafael Casanova. Entre tots ells, a banda del general Josep Moragues, que va tenir una mort espaordidora, hi trobem el general valencià Joan Baptista Basset, el general Villarroel, el general Nebot, el coronel Bac de Roda, el cap d'espies Salvador Lleonart, l'ambaixador català a Anglaterra Pau Ignasi de Dalmases, el diplomàtic anglès Mitford Crowe, l'alemany Georg von Hessen, príncep de Darmstadt, i els germans Desvalls, defensors de Cardona. Fem-ne un petit tast:

• "Lleida havia caigut el 13 d'octubre d'aquell any fatídic, feia només tres dies, i les cròniques que explicaven els darrers fugitius de la ciutat posaven la pell de gallina. Després d'ocupar la ciutat, els soldats de Felip V havien saquejat, robat i violat a cor què vols sense que ningú no els aturés. Molta gent, esfereïda, s'havia refugiat dins del convent de Sant Domènec amb l'esperança que els invasors respectarien un lloc sagrat. Però no va ser així. Els soldats francesos van tancar totes les portes i finestres des de fora i van calar foc a l'edifici. Segons es deia, centenars de persones hi havien mort cremades de viu en viu."

• "El duc de Pòpuli [comandant de les tropes borbòniques] havia donat ordres taxatives de cremar totes les cases de la vila i passar el ganivet. Des d'una de les masies dalt d'un turó de la rodalia de Sant Quintí, el duc en persona observava el resultat de la seva ordre amb l'orgull refet i vuit centenars de catalans menys."

• (José Patiño, ministre de Felip V): "Acabar con los fueros será cuestión de días, pero lidiar con gente apasionada de su patria, que solamente habla en su lengua nativa, va a costar meses o quizás años. Por de pronto, ya se ha ordenado prohibir los libros en lengua catalana y se ha dictado orden para que deje de utilizarse en las escuelas. [...] Nada mejor que distribuir jueces castellanos por todo el Principado para que las sentencias y juicios se realicen en nuestra lengua."

• (Mitford Crowe a Lord Bolingbroke): "Lord Bolingbroke, és per accions com aquestes que després se'ns coneix com la Pèrfida Albió, i no m'estranya gens ni mica! Amb la traïció als catalans s'embruten per sempre més els annals d'Anglaterra i la nostra degradació queda segellada eternament! [...] De debò abandonarem un poble fidel l'únic crim del qual consisteix a haver-se adherit a nosaltres? No és la seva sang un monument etern a la nostra crueltat? L'honor de la nació anglesa, sempre reconegut per l'amor a la llibertat i per la concessió de protecció als seus proclamadors, resta vilment prostituït i un poble lliure i generós, els fidels i útils aliats d'aquest Regne, traït com mai no s'havia vist i abocat a un esclavatge irrevocable."

Lliures o morts, un llibre deliciós sobre una part del nostre passat. Just la part les conseqüències de la qual encara les patim avui.

Racó Català , 4/2/2013