Catalunya es troba en un dels moments més importants de la seva història, un moment d'una transcendència extraordinària que la situa al llindar d'un nou estatus polític i que la marcarà per sempre. Hi ha veus que afirmen que aquest moment és fruit de la manifestació de l'Onze de Setembre passat, però no és cert. Aquest moment té arrels molt més profundes. La manifestació va ser important, no hi ha dubte -la manifestació independentista més multitudinària que s'ha fet mai a Europa-, però seria erroni considerar-la causa en lloc de detonant. La causa té molts anys d'història i la manifestació no va ser res més que una etapa -una etapa esplèndida, això sí- del procés de presa de consciència nacional que Catalunya està experimentant i que, finalment, ha entrat en fase de culminació.

Queda clar, doncs, que no es tracta pas de cap flamarada. Prop de dos milions de persones no surten al carrer a manifestar-se a favor de la independència de manera volandera. Perquè això s'esdevingui cal que abans hagin passat moltes coses. I certament n'han passat, de coses. En els darrers quatre segles hi ha hagut tantes agressions espanyoles a Catalunya, tants intents d'esfondrar-la per sempre i d'extingir-ne la llengua, que resulta incomprensible la resignació amb què ho hem acceptat.

Tanmateix, tot té una explicació. I, en aquest sentit, el llibre La història indignada dels catalans (Rafael Dalmau, Editor, 2012), de Xavier Escura, és de lectura necessària per tenir una visió global del procés que ens ha dut fins aquí. Vegem-ne un fragment:

"La interiorització de l'amenaça latent i la por subsegüent han tenallat històricament, sense ser-ne conscients, moltes generacions de catalans. Un instint hipertrofiat de supervivència va fer que de pares a fills -d'una manera semblant al que ha succeït ancestralment entre molts jueus- es desenvolupés una psicologia col·lectiva neurotitzada, basada en el recel i la desconfiança permanents del gos apallissat."

Certament és així, la qual cosa explica el munt de dilacions que Catalunya s'ha tret del barret per retardar, com més millor, la decisió d'obrir la porta de la gàbia i viure com ho fan els pobles lliures. Per això, de la vida a la presó espanyola n'hem dit llibertat tot girant l'esquena a la llibertat real exterior. I per això mateix, també, el llibre d'Escura és altament recomanable. Sobretot per a aquells catalans que cerquen arguments seriosos amb què bastir els seus sentiments i treure's del damunt la síndrome d'Estocolm, sempre inherent als pobles llargament oprimits. Dividit en setanta-tres apartats, el llibre aporta al lector interessantíssimes reflexions en àmbits com ara la catalanofòbia, l'adulteració de la nostra història, el parany assimilista d'un fals progressisme, els botxins de la llengua, el nacionalisme espanyol actual, els complexos catalans i espanyols, els no-nacionalistes, els falsos universalistes, els trànsfugues de nació o la fal·làcia de la unitat d'Espanya.

Pel que fa als sentiments latents de confrontació, Escura diu això:

"La mentalitat castellanoespanyola actual no pot amagar -ni ho pretén- els fons d'animadversió cap als catalans. Una animadversió que, insistim, sempre troba promotors, atesa la seva rendibilitat electoral. Una antipatia, però, que si es mobilitza i es projecta amb tanta facilitat contra la societat catalana és -i aquí rau la clau de la qüestió- perquè no se l'arriba a comprendre, de tan diferent com és, encara avui, de l'espanyola. Una diferència que en els nostres dies qualsevol turista observador adverteix poc després d'entrar en contacte amb els uns i els altres."

Un dels valors d'aquest assaig és la seva claredat expositiva així com la voluntat de respondre el major nombre de preguntes que hom tot sovint obvia, ja sigui per incomoditat o per una prudència mal entesa. Durant molts anys, els catalans hem estat més proclius a la queixa i a la lamentació que no pas a trobar les eines necessàries per capgirar definitivament la situació. Talment com el malalt que es lamenta dia rere dia i any rere any del mal que li fa el cos, però que no es veu amb cor de seguir el consell dels metges i passar per la sala d'operacions per posar-hi remei. I és que són tantes les excuses que hem arribat a cercar per no haver de fer el pas, que si un dia les recopilem haurem de crear un museu específic per poder-les encabir. Com diu Escura, "és fàcil constatar que entre molts intel·lectuals catalans es va anar estenent, durant molts anys, un desconcert i una desorientació davant la desimboltura d'un nacionalisme espanyol rejovenit, democratitzat i modernitzat."

En aquest cas, jo diria que la democratització del nacionalisme espanyol no ha existit mai. Ha canviat les formes, això sí, però tot plegat no ha estat res més que una operació dermoestètica forçada per les circumstàncies. I com que aquest nacionalisme sempre s'ha reafirmat per mitjà de la catalanofòbia -és el gran nexe d'unió entre la dreta i l'esquerra espanyoles-, l'assetjament a Catalunya es manté viu com el primer dia. N'hi ha prou que mirem enrere per comprovar que els valors totalitaris i absolutistes d'Espanya romanen inalterables malgrat el pas dels segles. Escura, seguint aquest fil, també dedica un bon grapat de pàgines al nacionalisme espanyol i descriu molt bé la instrumentalització que el Govern de l'Estat i els seus mitjans de comunicació -amb l'ajut irreflexiu de molts mitjans catalans, podríem afegir- arriben a fer de persones, fites i premis que no són seus: "Només cal veure com explota les icones capdavanteres del món de la cultura, l'esport i l'espectacle -moltes catalanes- i les converteix en portaestendards d'un nacionalisme espanyol insolent i fatxenda inimaginable fa només trenta anys."

La història indignada dels catalans, de Xavier Escura, és un llibre que, a banda de ser molt agraït de llegir per la seva fluïdesa, manté el lector en estat de reflexió constant i l'enllaça amb el nou horitzó nacional de Catalunya. Un horitzó que mai no hauria estat possible sense la pèrdua de la por del poble català i la pressió que està exercint sobre la seva classe política a fi de recuperar els atributs propis d'un Estat independent. I dic recuperar perquè Catalunya no és cap nació novella que aspira a ser un Estat; Catalunya ja era un Estat.

Lletres , núm. 57, febrer-març 2013