A poc a poc, tot i que de manera encara aïllada, van apareixent estudiosos que dediquen el seu temps a desmuntar fil per randa la gran mentida sobre la qual descansen l'anomenada nació espanyola i el concepte de l'espanyolitat. Són treballs fets en profunditat que ens mostren els extrems a què Espanya és capaç d'arribar -usurpant la personalitat de Catalunya, apropiant-se de les seves fites en l'àmbit de les ciències, de les lletres, de la cultura, del pensament, de l'art, de la gastronomia, de l'esport..., i tergiversant noms i fets històrics-, a fi de poder-se creure que és allò que mai no serà. Hom pot pensar que aquesta perversa manipulació és cosa del passat i que avui els mitjans de comunicació impossibiliten les falsificacions, però no és cert. Només cal veure la coacció exercida sobre els esportistes catalans -amb sancions econòmiques i amenaces d'inhabilitació- per poder-se apoderar dels seus èxits i rendibilitzar-los com a espanyols.

El primatòleg santcugatenc d'origen mallorquí Lluís Garcia Sevilla i la psicòloga Imma Grande han fet un treball extraordinari en aquest sentit i l'han recollit en el llibre L'invent de l'espanyolitat, publicat per la Fundació Catalunya Estat i guardonat amb el Premi Irla 2012. Es tracta d'una dissecció científica esplèndida dels elements que utilitza el Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS) per tal que les seves enquestes donin uns resultats favorables a l'espanyolitat. Aquest n'és un fragment:

"El dèficit informatiu no correlaciona amb l'espanyolitat, però sí negativament amb l'actitud democràtica; així a més dèficit informatiu menys actitud democràtica. I l'espanyolitat correlaciona negativament, i molt, amb l'actitud democràtica; així, a més espanyolitat menys actitud democràtica. [...] L'Escala d'Identitat Nacional Subjectiva (EINS) contraposa un terme aparentment invariable, 'espanyol', amb una munió de termes, el gentilicis oficials de les comunitats, heterogenis i molt desiguals. Hem de remarcar que és una autèntica trampa agrupar aquests termes heterogenis en una expressió única: 'de mi comunidad' o semblant. [...] La relació entre els qui es declaren català i l'ús de la llengua catalana no és una prova de la validesa de l'EINS, sinó, pel contrari, una mostra més de la potència de la llengua com a marcador de comportament social."

El llibre està dividit en mitja dotzena d'apartats que ens parlen, entre altres coses, d'espanyolitat i democràcia, del menyspreu pel rigor psicomètric o, amb força èmfasi, de la col·laboració sempre fidel de la RAE amb l'espanyolització: "El diccionari de la RAE 2010 presenta el català com una llengua d'estar per casa, vernàcula, suavitzant l'etimologia de vernacle, que fa referència als esclaus nascuts a casa de l'amo." Finalment, en l'epíleg, hi trobem aquestes reflexions: "Castella vol esdevenir l'estat hegemònic peninsular de fa segles. Pretén imposar-se. Però només anul·lant les altres identitats podrà ser. Qui tenia un imperi mediterrani comercial era la Corona Catalana. Qui tenia els mitjans econòmics i militars, la tradició nàutica, l'avantguarda tecnològica..., en suma, qui tenia una Història com a potència medieval era la Nació Catalana."

L'invent de l'espanyolitat és un llibre desemmascarador que permet veure l'ús trampós de la psicometria, per part del CIS, per tal d'influir en l'opinió pública mitjançant dades científiques irreals en l'escala d'identitat nacional subjectiva. Un llibre, en definitiva per eixamplar la ment i reflexionar.

Diari de Sant Cugat, 1/3/2013