El camí que ha emprès Catalunya vers l'Estat independent està provocant en els sectors espanyolistes més dissimulats allò que tant temien, que és veure's obligats a definir-se. En certa manera, senten la mateixa aversió pel procés sobiranista que per les seleccions nacionals esportives: necessiten que la selecció catalana no existeixi per no haver de posar-se en evidència definint-se a favor de ‘la roja'. Però el procés no s'atura i les elegants disfresses amb què alguns s'havien abillat aquests darrers trenta anys s'han esparracat i ara amb prou feines els tapen les intimitats. El PSOE de Catalunya, concretament, ho està patint amb escreix.

D'entrada, hi trobem unes sigles -PSC- que, com s'ha demostrat, no són res més que la tapadora amb què el PSOE es presenta a Catalunya. Durant trenta-un anys, els socialistes catalans han votat a Madrid -fins i tot en contra dels interessos de Catalunya i al costat del PP- exactament el mateix que els socialistes espanyols. Per altra banda, se'ns diu que es tracta d'un partit polític catalanista. Però resulta que dintre seu té un sector crític que s'autoanomena "catalanista", cosa que sembla un despropòsit, ja que quina necessitat tindria aquest sector de definir-se així en el si d'un partit que suposadament ho fos? I, en tot cas, per què no ens expliquen tots dos, el partit i el sector, què entenen ells per "catalanista"? No ho faran, però. No ho faran, perquè el terme "catalanista" és la peça cabdal de la disfressa i és molt agraïda perquè combina amb tot i serveix indistintament per als dies feiners i per als festius. La pregunta és: es pot ser catalanista i no ser independentista? No, és clar que no. Un catalanista, per definició, no pot voler per a Catalunya cap estatuts que estigui per sota del que tenen Espanya, Holanda o Finlàndia a les Nacions Unides. Altrament, és un espanyolista amb un sentiment folklòric merament regional per Catalunya. La seva dèria, en definitiva, és que Catalunya, lligada amb una corda un xic més llargueta, això sí, continuï subordinada a Espanya i que dels catalans se'n digui espanyols. Visca el catalanisme!

El senyor Pere Navarro, en el mateix sentit, és un exemple paradigmàtic de la persona que no s'accepta a si mateixa i que necessita donar una imatge que no es correspon amb la realitat. Dir-se "catalanista" és la seva manera d'amagar que és "espanyolista", dir-se "federalista" és la seva manera d'amagar que és "dependentista", i dir-se "republicà" és la seva manera d'amagar que és "monàrquic". La seva trajectòria política en dóna fe. Però fixem-nos que per justificar la seva demanda que el rei d'Espanya abdiqui en benefici del seu fill ha necessitat dir-nos que és republicà. I, ves per on, la mateixa justificació el delata, ja que si veritablement ho fos, de republicà, la seva petició no tindria cap sentit. Un autèntic republicà no demana que un rei se'n vagi perquè en vingui un altre, sinó que allò que no vol veure ni en pintura és cap mena de rei. El senyor Navarro, però, com a bon monàrquic, per bé que tímid, només vol un relleu generacional i que els catalans, tot escarnint els avantpassats que ara fa tres segles van morir massacrats per les tropes de Felip V, ho celebrem honorant-ne un descendent, també Borbó i també Felipe.

Com veiem, el procés cap a l'Estat independent està clarificant moltes coses i deixant en fora de joc tots aquells que fins ara vivien a redós de la indefinició general. En aquests moments, fins i tot el PSOE de Catalunya s'ha vist obligat a votar diferent del seu amo al Congrés espanyol, empès per la pressió social catalana. Una pressió que l'està convertint en una formació residual d'espanyolistes tebis. I dic tebis, perquè és obvi que els ardorosos se li'n van a Ciudadanos. El més curiós, tanmateix, és que el senyor Pere Navarro justifiqui la seva "trapelleria" davant els seus companys espanyols de partit dient que "nosaltres seguim una línia de coherència, que és estar en contacte i d'acord amb el que opina la majoria de catalans". Molt bé. Però cal preguntar-li si s'ha mirat el mapa del ventall parlamentari, ja que, amb 87 escons a favor del dret a l'autodeterminació de Catalunya i només 48 en contra, queda ben clar què és "el que opina la majoria de catalans".

El Singular Digital , 5/3/2013