El vergonyós comportament del ministeri d'Interior espanyol en l'afer de les injúries als presidents Artur Mas i Jordi Pujol, llançades pel diari El Mundo durant la darrera campanya electoral catalana, pot resultar més entenedor si hom recorda que el Partit Popular és un partit que va ser fundat per un dels més importants dirigents del règim de Franco. Vull dir que, des d'un punt de vista ideològic, hi ha opacitats governamentals que tenen força sentit. I encara més si tenim en compte les declaracions dels periodistes Eduardo Inda i Esteban Urreiztieta, contra els quals pesen dues querelles per calúmnies i injúries presentades per Artur Mas i Jordi Pujol. Segons aquests periodistes, els informes difamatoris en què es van basar per elaborar la notícia de la falsa desviació de fons a Suïssa procedien de la policia espanyola. I la policia espanyola, evidentment, depèn del ministre Jorge Fernández Díaz. Ara bé, que això tingui una explicació política no vol dir que sigui admissible. És inadmissible que en el si de la Unió Europea hi hagi avui un Estat dins el qual es puguin manipular unes eleccions sense que apareguin els culpables i sense que el seu ministre d'Interior dimiteixi o sigui cessat de manera fulminant. Això, a més d'inadmissible, és escandalós.

Però per si fos poc, a banda de no dimitir ni de ser cessat, Fernández Díaz ha trigat quatre mesos a comparèixer per dir-nos que no troba res, que no en sap res i que "no és possible, de moment, concretar cap responsabilitat en l'elaboració i difusió" de l'informe fantasma. Magnífic! I, malgrat això, ni tan sols té la decència de dimitir. És a dir, que el màxim responsable de la seguretat d'un Estat en el qual s'han manipulat unes eleccions per mitjà de falsedats i mentides basades en informes policials, no solament continua en el càrrec banalitzant el delicte i dient que qui més qui menys ha estat víctima de "filtracions", sinó que fins i tot arriba a l'extrem d'amenaçar les víctimes de les injúries insinuant que "si donés a conèixer tota la informació que m'han facilitat, es queixarien".

Tanta baixesa moral és inacceptable en la praxi d'un altíssim representant d'un Estat que es defineix com a Estat democràtic. Té raó, per tant, el portaveu de CiU a la Comissió d'Interior del Congrés espanyol, Jordi Jané, en dir que la passivitat de Fernández Díaz i del seu ministeri en aquesta qüestió contrasta amb la "celeritat" amb què han actuat en el cas dels espies a Catalunya. I també té raó el conseller de Presidència, Francesc Homs, en afirmar que "un ministre d'Interior no pot fer una utilització partidària de la informació". El que no s'entén, tanmateix, és que l'única reacció del govern català davant la gravetat dels fets siguin aquestes tèbies declaracions. No s'entén que la resposta del govern de Catalunya, a través del senyor Homs, sigui dir que "si tot plegat té la categoria i el nivell que hem conegut fins ara, ens ho prenem amb molta filosofia". En altres paraules: amb resignació. Realment increïble.

Sigui com vulgui, el senyor Fernández Díaz ha de dimitir per diversos motius: perquè és inversemblant que un ministre ignori les activitats del seu ministeri i que quan les analitza no en tregui l'entrellat; perquè si de debò no en sabia res demostra ser un perfecte incompetent; perquè és el màxim responsable d'un departament involucrat en un delicte de manipulació electoral; perquè amb la seva opacitat estaria encobrint un delicte gravíssim; i perquè el seu silenci el converteix en còmplice o en principal sospitós. Arribats aquí, cada dia que passa es fa més estrany que el govern de Catalunya no exigeixi la dimissió immediata de Jorge Fernández Díaz.

El Singular Digital , 19/3/2013