El pas de Félix Sanz Roldán, director del Centre Nacional [espanyol] d'Intel·ligència (CNI), per la Comissió de Fons Reservats del Congrés d'Espanya ha estat una exhibició de cinisme. De cinisme en la negació de la veritat, de cinisme en l'argumentació aportada i de cinisme en l'actitud de la compareixença. La part bona d'això és que avui ja són molt pocs els catalans que creuen que l'Estat espanyol és un Estat democràtic. Cal ser molt ingenu o molt espanyolista per creure una cosa així. Sobretot quan les evidències no sols són quotidianes, sinó que surten a raig fet. I la premsa de Madrid, en clara connivència amb el tarannà absolutista d'aquell país, ens en dóna proves dia rere dia amb les "filtracions" que li arriben per art d'encanteri del poder judicial. Això fa que l'anomenat "secret de sumari" espanyol sigui la riota de la Unió Europea i explica la raó per la qual l'essència de la compareixença del director del CNI en una comissió de secrets oficials, feta a porta tancada, va aparèixer reproduïda hores després en diversos mitjans de comunicació.

Aquestes coses, tanmateix, són només la part epidèrmica de tot plegat. Les veritables misèries del nacionalisme espanyol -un nacionalisme fonamentat en la baixesa moral i en la manca d'escrúpols- les trobem en el comportament fatxenda del senyor Sanz Roldán i en l'enfilall d'atzagaiades que va exhibir. Unes atzagaiades que, si no fos per la gravetat del tema en qüestió, resultarien d'allò més divertides. Sanz Roldán va negar que hi hagi guerra bruta contra Catalunya; va negar que hi hagi desembarcament d'agents del seu organisme al nostre país per infiltrar-se i desmanegar el procés independentista; va negar que aquests agents, un dos-cents pel cap baix, estiguin allotjats a la residència militar per a oficials situada al número 666 de la Diagonal de Barcelona i en altres llocs de la ciutat; i va negar que el CNI tingui relació amb l'agència de detectius Método 3, malgrat que el seu director, Francisco Marco, va informar que havia estat precisament el CNI qui li havia encarregat que "salvés" Alícia Sánchez-Camacho.

Arribats aquí, i deixant de banda que les compareixences a l'Estat espanyol, a més de ser un exercici de fatuïtat i de jactància testosterònica, no serveixen absolutament per a res, sembla absurd que l'aparició de Sanz Roldán despertés la més mínima expectativa en alguns polítics catalans. Què esperaven, que el director del CNI confessés públicament que sí, que hi ha guerra bruta contra Catalunya, que utilitzen detectius privats que els fan de testaferro, que estan intentant captar Mossos d'Esquadra que els transmetin informació i que el pressupost de 203 milions d'euros del seu organisme s'ha vist incrementat en 167 milions més per cobrir la missió "Espanya Una", desplegar efectius a casa nostra, infiltrar-se en l'independentisme i dinamitar la transició nacional? Home, si us plau!

El director del CNI no va negar només tot això, sinó que, mancat d'arguments per desmuntar les evidències, va fer ús del truc del cínic, que és aquell que diu que la millor defensa és un bon atac. Va ser així com va recórrer a la bravata dient que és Catalunya qui espia el CNI i no pas el CNI qui espia Catalunya. Fins i tot, amb la mateixa faroneria que gasten ministres com Montoro, Wert o Fernández Díaz, va gosar afirmar que ell no en sap res, dels informes policials sobre Catalunya publicats a la premsa, i que simplement se n'ha assabentat llegint els diaris. Increïble. Només per això ja hauria de ser cessat de manera immediata, atès que és esperpèntic que el cap de la "intel·ligència" d'un Estat s'assabenti del que hi passa llegint els diaris. Gran deu ser la mentida quan qui la diu s'estima més fer el ridícul que dir la veritat.

El Singular Digital , 26/3/2013