Aquests dies, el programa Voluntariat per la llengua, organitzat pel Servei de Català de Sant Cugat, ha celebrat el seu desè aniversari, i ho ha fet celebrant també la magnífica acollida que ha tingut al llarg d'aquests anys durant els quals no ha parat de créixer. I és que es tracta d'una iniciativa molt senzilla de plantejament, però molt efectiva quant a resultats, que consisteix a posar en contacte una persona catalanoparlant amb una altra que vol aprendre o practicar el català.

Aquesta iniciativa va néixer l'any 2002 a Cornellà d'una manera modesta, però en només un any es va estendre per Catalunya. I un dels seus aspectes més interessants és el ventall de motivacions individuals que la fan possible. Per exemple, entre els ensenyants, la motivacions més generalitzades són: "M'agrada ajudar la gent que s'interessa pel català" o "Conec gent d'orígens diversos i m'enriqueixo jo també". I entre els aprenents, hi trobem: "Les meves filles van a l'escola pública i vull ajudar-les quan fan els deures"; "Vull saber català per ascendir socialment"; o "Vull aprendre català, perquè no té cap sentit que visqui a Catalunya sense parlar la seva llengua".

Cal, per tant, felicitar el Voluntariat de Sant Cugat, amb les seves cinquanta parelles lingüístiques, per la feina que porten a terme en defensa de la normalització del català. Una altra cosa és la reflexió que tots hauríem de fer davant d'aquesta iniciativa. Em refereixo al fet que la sola existència d'un voluntariat ja indica el precari estat de salut de la nostra llengua i l'estatus marginal que pateix per culpa de la força invasiva de l'espanyol. Una força que converteix el català en una llengua residual en el seu propi país. I si algú no se n'ha adonat, n'hi haurà prou que es pregunti si a Espanya, a França o a Alemanya necessiten un voluntariat per la llengua espanyola, francesa o alemanya.

Cugat.cat , 5/4/2013