Vivim dies apassionants. Potser, atès que també són dies convulsos, ens semblin força negatius. Però, sense que això deixi de ser veritat, és obvi que hi plana un horitzó d'esperança que és justament el que està evitant la revolta de famílies espoliades per uns poders fàctics decidits a acabar amb uns drets socials que havia costat segles i moltes vides humanes aconseguir. I aquests poders ho estan fent creant la psicosi adient per tal que el món laboral sigui una selva on només tingui feina qui es vengui més baix. És a dir, per què pagar un salari just si sempre hi ha algú disposat a fer-ho per un d'injust? Així es consuma el robatori. Un robatori de drets socials, de remuneració digne per un treball digne i de pensions de jubilació cotitzades al llarg d'una vida.

Aquesta és la ideologia del Partit Popular, i si hem d'acceptar que va guanyar les eleccions democràticament haurem de concloure que a l'Estat espanyol hi ha deu milions de rics o deu milions de càndids. Rics que votant el PP defensen els seus interessos o càndids que, fent el mateix, s'empobreixen feliços. A Catalunya, per sort, no sols no guanya el PP, sinó que l'independentisme li passa la mà per la cara al Parlament. I aquesta és la clau, perquè mentre Espanya no té més horitzó que l'empobriment galopant de les classes més desafavorides, Catalunya, en canvi, es prepara per ser un Estat independent alliberat de l'espoliació espanyola i gestor dels seus propis recursos, cosa que el situarà com un dels estats més pròspers del món i el quart de la Unió Europea en renda per càpita.

No és estrany que, en pocs dies, hagin coincidit a Sant Cugat tres actes significatius. El primer, una xerrada a càrrec de l'alcaldessa sobre el dret de decidir i l'Estat independent; el segon, la proposta al ple municipal per suprimir la delegació i les subdelegacions del govern espanyol a Catalunya; i el tercer, l'acte de la Plataforma Catalunya Diu Prou per conscienciar els catalans a pagar els seus impostos a l'Agència Tributària Catalana. Són dies apassionants perquè, malgrat la foscor del present, és ben cert que estem vivint la fi de la subordinació de Catalunya a Espanya. N'hi ha, però, que encara no se n'han adonat.

Cugat.cat , 31/5/2013