Són ben curioses les declaracions del cantant Roger Usart, exmembre de grups com Kaismir o La Fel·lació de Cupido, després del seu debut en solitari amb un disc en anglès titulat "Cage without a bird". Diu Usart: "L'idioma és un impediment important a l'hora de tenir repercussió als mitjans [catalans]. Està bé donar suport a la música feta aquí, però sobretot s'ajuda la que es fa en català i caldria obviar això una mica. Crec que el fet que ara no hi hagi prejudicis a cantar en català es positiu, però tinc la sensació que els que no cantem en català quedem una mica arraconats. Per exemple, la Joana Serrat fa la majoria de temes en anglès però les portes se li han obert perquè en fa alguns en català".

Aquestes declaracions són sorprenents per dues raons: la primera, perquè no s'ajusten a la veritat; i la segona, perquè traspuen una profunda manca de reflexió sobre el tema. Comencem pel començament. Tant de bo fos veritat que els músics que canten en català tinguessin un tracte preferencial a Catalunya i que, fruit d'aquest suport tan meravellós i potent, les vendes de discos en la nostra llengua s'enfilessin fins al capdamunt. Malauradament, no és així. El mercat català, que és un mercat captiu, està dominat per la llengua espanyola en tots els àmbits: discos, llibres, vídeos, còmics, etc. I això és així perquè Catalunya és un país subordinat políticament i lingüísticament a un altre que es diu Espanya. I Espanya posa tots els altaveus mediàtics de què disposa al servei dels seus artistes, cosa que, com és lògic, va en detriment de la difusió i del consum dels cantants i grups que canten en català. Sort en tenen, per tant, aquests músics, de comptar amb l'escardalenc suport d'alguns mitjans de comunicació catalans per fer conèixer els seus treballs al gran públic.

Jo recomanaria a Roger Usart que, més enllà de fixar-se en els noms consagrats, parés atenció en el munt de músics que canten en català i que, tot i la seva qualitat, tenen grandíssims problemes de supervivència, tant per l'estatus polític captiu de Catalunya com per la indiferència dels mitjans de comunicació catalans. Miquel Pujadó, Josep Tero o Rafel Arnal, per exemple, li'n podrien fer cinc cèntims. De fet, aprofito per recomanar als lectors -i al mateix Roger Usart- els darrers treballs d'aquests tres músics. El d'en Pujadó es diu "Llum i ombra" i conté vint noves versions de temes de Georges Brassens. És un disc esplèndid de dalt a baix que permet gaudir en català de la saludable mala llet dels textos del músic occità en llengua francesa. El de Josep Tero es diu "Fronteres" i també té un exquisit caràcter humanista. I el de Rafel Arnal, titulat "Pam a pam", és una altra delícia amb barreja d'elements electrònics i tradicionals.

Amb relació als arguments de Roger Usart, adduint que a Joana Serrat només se li ha obert alguna porta quan ha cantat en català, caldria recordar que Andrea Motis acostuma a cantar en anglès sense que això li hagi impedit esdevenir una de les grans veus femenines de la música a Catalunya. Per altra banda, sense qüestionar el dret d'Usart a cantar en anglès, estaria bé que es fes algunes preguntes: com és que es queixa que els músics que canten en català li prenen protagonisme i no es queixa dels que ho fan en espanyol? Que no diuen a Espanya que els catalans som espanyols? Aleshores, com és que no promocionen un 'espanyol' com Roger Usart? Com és que les esquifides finestretes de promoció de la cançó en català s'han de fer encara més petites pet tal d'encabir-hi els qui, com Roger Usart, han optat per cantar en anglès? Que no diuen que l'anglès és la llengua universal, la llengua que obre totes les portes? Què ho fa que Roger Usart s'empipa amb Catalunya en lloc d'empipar-se amb Anglaterra i els Estats Units per no fer-li cas malgrat tenir la deferència de cantar en la seva llengua? El subordinat que no es veu amb cor d'enfrontar-se a l'amo, sempre troba consol fent retrets a la resta de subordinats.

Racó Català , 3/6/2013