Aquests dies, a La Seca-Espai Brossa, de Barcelona, s'està representant l'obra "La meva Ismènia", d'Eugène Labiche, dirigida per Hermann Bonnín i protagonitzada per l'actor santcugatenc Jaume Pla. És un sainet costumista que retrata molt bé la moral de la França del segle XIX i que mostra com de maquiavèl·lic pot arribar a ser l'egoisme humà. La història gira entorn d'un pare vidu, el senyor De Vancouver, que foragita els pretendents d'Ismènia, la seva filla de vint-i-quatre anys, per evitar que es casi i se'n vagi de casa. A tots els troba defectes, i si no n'hi troba se'ls inventa, fins que Galatea, la tieta soltera aliada d'Ismènia, en porta un que hauria de ser el definitiu. A partir d'aquí, com és lògic, s'esdevenen tot un seguit de situacions hilarants que ens mostren la hipocresia, la presumpció i la vacuïtat d'una classe social.

És un encert que Bonnín no hagi actualitzat el text situant l'acció el 2013, ja que hauria perdut la seva raó de ser. Les societats francesa i catalana han canviat força des del 1852. Avui dia, l'esforç titànic dels pares no consisteix a impedir que els fills marxin de casa, sinó justament a aconseguir que ho facin. Tanmateix, el millor de tot plegat és la interpretació de Jaume Pla. Està esplèndid, convincent, divertit en un personatge que, malgrat la mesquinesa de les seves accions, acaba resultant entranyable. Sobre ell descansa tot el pes de l'obra i és també ell qui marca l'evolució dels esdeveniments. Per altra banda, resulta deliciós veure com la minyona, una autèntica gata maula molt ben encarnada per Teresa Urroz, posa en evidència la doble moral del senyor de la casa, amb qui sembla que hi té una relació molt propera.

Un altre encant de l'obra és que cap dels personatges és un model de grans virtuts. El pretendent, per exemple, amb un magnífic Mingo Ràfols, que sap contenir-se en un paper que es prestaria a l'histrionisme, és un individu tan murri com el senyor De Vancouver, i l'exuberant Ismènia -excel·lent treball d'Anna Ycobalzeta-, és una noia que sap trobar la manera d'abatre el baluard inexpugnable en què el seu pare ha convertit aquella casa. En aquest sentit, hi ha un aspecte aliè a l'obra, purament circumstancial, que hi afegeix un punt de despietada ironia. Em refereixo al visible embaràs de l'actriu, que, ves per on, explicaria les presses d'Ismènia per casar-se i la decidida col·laboració de la tieta.

La tieta, interpretada per Lina Lambert, és l'únic personatge que sembla descontextualitzat. Talment com si l'actriu interpretés dues obres diferents el mateix dia i pugés a l'escenari de la segona aplicant el registre del personatge de la primera. I encara hi ajuda menys el seu accent espanyol. No s'entén que la germana del senyor Vancouver tingui accent d'un altre país. No s'entendria, si l'obra fos en francès, i no s'entén tampoc en català. Oi que caldria justificar la presència d'un personatge amb accent català, francès o espanyol en una obra en anglès representada a Anglaterra? Doncs de la mateixa manera cal justificar la presència d'un personatge amb accent espanyol en una obra en català representada a Catalunya. No fer-ho, distorsiona el conjunt i no fa creïble el parentiu de Galatea amb De Vancouver.

Això no treu, com dic, que l'obra sigui un divertiment encantador i que Jaume Pla, amb el seu personatge, brilli de principi a fi. En el fons, la lluita desesperada d'aquest pare per retenir la seva filla, no és res més que una viva representació de la por que tots tenim de la solitud.

Diari de Sant Cugat , 7/6/2013