Fa vint-i-tres anys que Manuel de Pedrolo és mort i continua essent un autor profundament incòmode. Sí, ja sabem que el seu llibre El mecanoscrit del segon origen és de lectura obligada a les escoles i que, a més de l'adaptació que en va fer TV3 l'any 1985, aviat se'n farà la versió cinematogràfica que va planificar Bigas Luna. Però no va escriure res més, en Pedrolo? És autor d'una sola obra? Com s'entén que un dels autors més prolífics de la literatura catalana, un autor que va conrear la novel·la, la narració, la poesia, el teatre..., sigui tan invisible al nostre país? Un país que està en deute amb ell, perquè tota la seva obra, absolutament tota, està pensada per enfortir l'autoconsciència de Catalunya. Com s'entén que la força que tenia per despullar la hipocresia social, política, eclesiàstica i militar sigui avui tan silenciada?

Escric aquestes reflexions a propòsit de l'esplèndida lectura que va tenir lloc no fa gaire, a Mira-sol, de la seva obra D'ara a demà, sota la direcció de Teresa Canas. Hi havia el perill que un text com aquest sobre el tema de l'avortament, escrit fa prop de quaranta anys, hagués perdut vigència, però el cert és que la manté. La manté amb escreix, fins al punt que avui la falsa moral del PP sobre la qüestió constitueix una prolongació dels personatges del pare i de l'oncle de la protagonista. Aquesta, la Lida, una noia de divuit anys, no reivindica només el dret de la dona a decidir sobre el seu cos, també expressa el seu dret a fruir lliurement de la sexualitat i blasma que hi hagi una moral per a l'home i una altra per a la dona.

"A un home li concediu la llibertat del propi cos; a la dona l'hi negueu. Qui us ha donat el poder de legislar sobre el meu sexe?", diu la Lida. "És que no t'adones que el nostre ordre, un ordre civilitzat, descansa sobre el sexe de la dona? Sou responsables del futur, de la continuïtat...", respon el pare. "Ja hi som! Ens engabieu en nom de la família patriarcal...", replica ella. El pare, aleshores, per no veure perjudicada la seva posició de polític poderós, imposa aquest pacte: ella renunciarà a avortar i, a canvi, es casarà amb un secretari que li permetrà viure la llibertat que reclama. El nen, per tant, neix, i quan té vint anys el pare l'envia a la guerra i mor. Llavors la Lida diu: "És per això que vau voler que parís? És per això que voleu que pareixin totes les dones que perseguiu sense treva amb les vostres lleis assassines?". I tot seguit recorda la figura de l'oncle, que avui, com a capellà, beneeix guerres i ahir s'esfereïa d'un avortament, i clama: "Vosaltres, dirigents d'ànimes i de pobles, amb poder sobre la vida temporal i la vida espiritual... Que ben lligat que ho teniu tot! Oh, no, no avortis, no suprimeixis en germen allò que vol ser, deixa que es formi i que maduri perquè en puguem fer una criatura miserable que enviarem a la mort; quan hi hagis posat amor. No atemptis contra la vida que s'ignora, perquè és pecat; nosaltres, que no podem errar, ens encarregarem de destruir-la quan aquest procés s'hagi convertit en algú... algú que s'ha fet i és ell mateix, amb ple coneixement del seu viure, carregat d'il·lusions, d'esperances, de projectes de tota mena... algú que ha anat creixent, canviant, i té la voluntat de viure."

Cal felicitar Teresa Canas pel coratge d'haver recuperat aquest Pedrolo, humanista com sempre i d'una inqüestionable contemporaneïtat. La meva frase preferida la diu la Lida al seu pare: "Sou innocents, perquè els febles us justifiquen".

Diari de Sant Cugat , 3/5/2013