Un dels efectes més interessants que està tenint l'anomenada transició nacional per tal que Catalunya es constitueixi en un Estat independent és la volatilització de certes màscares. Aquest efecte ja va començar arran de les consultes per la independència, quan el PSOE de Catalunya es va despullar en el sentit més literal del terme a la majoria de municipis boicotejant-les tant com va poder. En aquell moment, havent recorregut el país com a portaveu d'una de les més properes a Barcelona, ja vaig denunciar que bona part dels socialistes, que en la tardor del franquisme havien reivindicat "llibertat d'expressió!" en els recitals de Llach i Raimon, eren els mateixos que el 2009 i el 2010 feien mans i mànigues per impedir que la gent s'expressés a les urnes. Doncs bé, som al 2013 i, com que veuen que anem de debò i estan neguitosos, s'han tret dues disfresses de cop: la democràtica i la d'esquerres. La disfressa democràtica és la que diu que estan a favor de la consulta sempre que l'aprovi el Congrés espanyol. I com que ells i el PP, al Congrés espanyol, hi tenen majoria absoluta permanent i hi estan en contra, la consulta no es pot fer. És a dir, que estan en contra del principi democràtic més elemental. I la disfressa d'esquerres també els ha caigut, ja que no hi ha res més reaccionari que criminalitzar les urnes i formar equip amb l'ultranacionalisme espanyol de PP, Ciudadanos i Plataforma per Catalunya.

En aquest sentit, l'aliança reaccionària que intenten crear els quatre partits esmentats en contra dels drets nacionals de Catalunya culmina amb l'abraçada dels socialistes a aquest gran tòtem de l'esquerra que és Duran i Lleida i amb les lloances a aquest far de la democràcia d'Occident que és Mariano Rajoy. Sobre això, tant Pere Navarro com el seu número dos, Maurici Lucena, s'han expressat clarament. Navarro vol que el PSOE de Catalunya faci pinya amb Unió, i Lucena no s'està de dir que coincideix plenament amb Mariano Rajoy. Rajoy i Lucena, per tant, titllen Catalunya de pigmea dient-li que "cal ser gran perquè els països petits no compten, no compten gens".

Aquest és el nivell intel·alectual del Partit Socialista i del PP, capaços de dir aitals barbaritats sense el més mínim sentit del ridícul i amb el mapa europeu desacreditant-los espectacularment. Es veu que segons aquests senyors, Luxemburg, Irlanda, Dinamarca, Noruega o Finlàndia, països amb menys població que Catalunya, o Àustria, Suècia i Bèlgica, força semblants, no són absolutament ningú. Espanya, en canvi, sí que compta, oi? En realitat, és tot al contrari. És Espanya qui compta amb aquests països a l'hora de parar la mà i és gràcies a ells que la Unió Europea té pes específic. De fet, la resposta que els ha donat el president Mas ha estat magnífica: "Què és millor, ser un país gran com Espanya, amb un 27% d'atur, o ser com Àustria, amb un 4%?".

Té gràcia, per altra banda, que la suposada grandesa d'Espanya sigui fruit de l'aportació europea i de l'espoliació de Catalunya. Ves per on, un país "petit" com Catalunya sosté un país "gran" com Espanya. Ho demostra el fet que només en el període 2006-2010, l'aportació d'Europa a Espanya va ser de 27.000 milions d'euros mentre que la de Catalunya va arribar als 81.000 M€. I si hi afegim que la Unió Europea té cinc-cents milions d'habitants i Catalunya només set i mig ens farem una idea de la magnitud de l'espoliació que patim i entendrem l'interès dels partits reaccionaris, nacionalistes espanyols i hereus del franquisme, com PP, Ciudadanos, PxC i PSOE de Catalunya, a mantenir el sotmetiment del nostre país a Espanya.

Cada ovella amb sa parella, diu la saviesa popular, i això és el que està passant, que Navarro, Duran, Rivera, Lucena, Rajoy, Camacho i Anglada s'ajunten en l'àmbit polític per les mateixes raons que també ho fan José Manuel Lara Bosch i Javier de Godó en l'àmbit econòmic: impedir la llibertat de Catalunya.

El Singular Digital , 11/6/2013