Si no ens afanyem, no quedarà país per independitzar
Comparteixo plenament la seva opinió favorable a recórrer a una entitat internacional que arbitri el procés que ha de fer de Catalunya i d'Espanya dos estats diferents. No es tracta pas d'un recurs vital, però és obvi que la mediació d'una figura externa acreditada i neutral pot ser molt positiva. Sobretot tenint en compte el dèficit democràtic espanyol, que ha convertit la Constitució en el braç polític del seu totalitarisme ideològic i idiosincràtic. Si el Quebec o Escòcia no han necessitat cap àrbitre internacional en els seus afers ha estat perquè tant el Canadà com Anglaterra són països democràtics que, ni en somnis, qüestionarien mai el dret de decidir de les nacions quebequesa o escocesa.
Discrepo una mica de Casals, en canvi, quan opina que hem de ser pacients i no tenir pressa. No sóc partidari de la precipitació a ulls clucs, això no, però tampoc no ho sóc de dilatar el temps indefinidament. Em sembla que tres segles de paciència han estat més que suficients, i si una cosa té algú amenaçat de desaparició és pressa. En aquests moments, Catalunya no té diners ni temps per sobreviure en un Estat que utilitza totes les seves eines per destruir-la. Per això cada dia que passa els catalans som més pobres i estem més enfonsats. I per això hem d'anar ràpids, no sigui que quan finalment vingui l'àrbitre internacional trobi que no hi ha res a arbitrar per defunció d'una de les parts.
Cugat.cat , 22/6/2013