Em sembla que el nou bisbe de Tortosa, el valencià Enrique Benavent, ha reflexionat molt poc sobre els drets històrics dels pobles, per més que diu ser-ne defensor abrandat. Llevat, és clar, que només ho sigui d'alguns pobles, no pas de tots. Diu el bisbe Benavent: "Jo defenso els drets històrics de les persones, dels països i de les terres". Molt bé, fa de bon escoltar. Fa pensar que un bisbe així no farà fàstics a defensar els drets històrics de Catalunya i que es posarà al costat de la majoria de la societat catalana en la seva reivindicació de ser un estat independent. Doncs resulta que no. Resulta que monsenyor Benavent fuig d'estudi i diu que no es pot pronunciar perquè "no tots els cristians comparteixen aquest objectiu i es poden sentir incòmodes".

Situats en aquest punt, cal preguntar a monsenyor Benavent: està segur que la independència de Catalunya és l'únic tema en el qual no coincideixen tots els cristians? En tota la resta de temes opinen exactament el mateix? No hi ha diversitat de cristians i quan n'has conegut un els has conegut tots? A mi em sembla que no. I suposo que monsenyor Benavent hi estarà d'acord. Per exemple, hi ha moltíssims cristians que no comparteixen la jerarquia masclista de l'Església sense que, això no obstant, el seu parer sigui tingut en compte per les encarcarades estructures vaticanes. Què ho fa que la incomoditat dels cristians progressistes no compta per a res mentre que la comoditat dels cristians espanyolistes és sagrada? Curiós.

Potser monsenyor Benavent ens pugui explicar què entén per defensar "els drets històrics dels països" i per quina raó els drets històrics de Catalunya no mereixen que ell els defensi. On està escrit que la restitució d'un dret o la reparació d'una injustícia només poden ser defensades des de la unanimitat? Un dret és un dret encara que el beneficiari no sigui conscient que el té, i una injustícia continua essent una injustícia encara que la víctima no la percebi com a tal. Per tant, monsenyor Benavent no pot defugir el pronunciament personal en un tema de dret democràtic i de justícia social com la independència de Catalunya. No hi ha res, llevat de la força de les armes, que pugui obligar un poble a viure subordinat a un altre poble, i l'Església, si no vol viure al marge de la realitat i dels drets humans, ha de fer costat a tot poble que defensa el seu dret a la llibertat, sigui quin sigui el pensament individual dels seus fidels. Altrament esdevé una secta.

Nació Digital , 20/7/2013