En desconec les raons, però el cert és que els Països Catalans, literàriament parlant, han aprofitat molt poc l'immens cabal de persones reals autòctones que demanen a crits que un autor se n'enamori i que les converteixi en personatges de ficció. La nostra història, com la de qualsevol altre poble, va plena d'homes i dones -artistes, pensadors, religiosos, militars, banquers...- que han excel·lit, per bé o per mal, en tota mena d'àmbits i que han tingut una vida singular. Tot i això, inexplicablement, mai no han esdevingut material novel·lesc o cinematogràfic. Les raons, és clar, en poden ser moltes, però jo diria que en aquesta indolència nostra hi té molt a veure el fet de no ser un Estat -que és l'element que acredita jurídicament i internacionalment tota nació-, la qual cosa ens ha empès a menystenir-nos i a desmerèixer l'interès literari que poguessin tenir els noms nascuts a casa. Talment com si diguéssim "Vols dir que val la pena, d'entrar-hi?" Em sembla, però, que també hi ha un altre factor que hi influeix i que és el tret idiosincràtic de la discreció. Ens atreuen les mateixes coses que a tothom, però a porta tancada. I, en els afers de llit, som partidaris de les persianes abaixades.

Núria Cadenes, en un llibre deliciós titulat El banquer (Edicions de 1984, 2013), trenca aquesta inèrcia apàtica i construeix una novel·la complexa -complexa d'arquitectura, no pas de lectura- sobre la figura del mallorquí Joan March -Miquel Lluc en la ficció-, un personatge que ha passat a la història com el banquer de Franco però que va ser moltíssimes coses més -tèrboles tot sovint-, entre les quals porquer, financer, navilier, polític, contrabandista, espia i magnat d'empreses químiques i periodístiques. Facetes aquestes, que, amanides amb una intel·ligència prodigiosa per als negocis, un cinisme fora mida, una total manca d'escrúpols i una irrefrenable proclivitat a empaitar senyores, el converteixen en un subjecte literari de primera magnitud.

La novel·la, tanmateix, no entra a fons en totes aquestes qüestions, algunes ni les toca. La novel·la se centra en l'home que hi ha al darrere, en els clarobscurs de la naturalesa humana d'un pirata que, partint del no-res, va esdevenir, a l'edat de seixanta-cinc anys, la setena fortuna més poderosa del món. Cadenes, per tant, aparta l'individu del seu marc principal d'operacions, el treu de l'escenari i el mostra entre bastidors en els aspectes més prosaics. En un d'aquests últims, el trobem abandonant momentàniament una reunió financera -diu que només serà fora tres minuts- per tancar-se en una habitació: "Miquel Lluc hi troba el llit parat i, asseguda a l'espona dreta, una dona que se'l mira amb ulls pretesament seductors: sap que té al davant un peix gros i vol quedar bé, aviam si aquesta topada li arregla la vida. Se li atansa movent exageradament les anques i prova de dir-li alguna porqueria amb veu melosa, però Lluc s'abaixa els pantalons i li fa que deixa't estar de botxors i tomba't que no tenc temps per perdre."

Un personatge que entra en escena discretament, quan la història ja ha fet un llarg camí, i que acaba esdevenint cabdal és el de Mercè Norai, l'amant del banquer. Mercè Norai -encarnació de Matilde Reig, la secretària valenciana de March- és la dona que no s'apartarà d'ell en el darrer tram de la seva existència i a qui regalarà una casa com un palau i un Cadillac amb xofer inclòs. És un personatge interessantíssim, fràgil i poderós alhora, que Cadenes descriu molt bé: "Cada dia que passa té el peu més segur, però no perd consciència del seu equilibri difícil: l'amant pot ser oficial però no té garanties, i ella vol perdurar. Per sobre de les meuques de circumstàncies. Per sobre de la dona, a l'hora de la veritat. El seu cos és flexible. Tot compta i ella mira de moure les peces del teatret tan bé com pot. Com sap. Potser el temps li permetrà algun retop i aleshores Miquel fins i tot li ho agrairà. No pas ara, tanmateix. Ara calla, Mercè, fes la feina i no destorbis. No diràs que et paguen malament."

Mercè Norai (o Matilde Reig) és el que en podríem dir una versió nostrada de Marion Davies, l'actriu que va ser l'amant del magnat nord-americà William Randolph Hearst. Només cal aprofundir-hi per veure que totes dues tenen moltíssims paral·lelismes, tant per l'entorn en què es movien -la primera en els palaus de Palma i Madrid, de March, i la segona en el San Simeon californià, de Hearst- com pel paper sentimental que jugaven en la vida dels seus poderosos protectors. Totes dues eren coristes -Reig ho era de les revistes del Paral·lel barceloní i Davies de les revistes del Broadway novaiorquès-, totes dues van tenir amb els seus amants una relació que va durar trenta anys, totes dues van ser més influents que les seves esposes i totes dues, després de fer-los costat fins al final, van morir a l'edat de seixanta-quatre anys.

Malauradament, la indolència a què abans em referia ha fet que no hi hagi hagut cap cineasta català interessat a dur a la pantalla la història de March, però sí que ho va fer Orson Welles amb relació a Hearst. I a més, en vida seva, amb una obra mestra, ja que, setanta anys després de l'estrena, Ciutadà Kane continua essent considerada una de les millors pel·lícules de la història del cinema. De fet, el retrat que fa Welles de la figura de Hearst és tan descarnat que aquest va intentar per tots els mitjans de prohibir-ne la difusió.

En el cas de Joan March -deixant de banda les biografies que se n'han fet-, el llibre de Núria Cadenes constitueix una primera i captivadora aproximació al plutòcrata mallorquí. Una aproximació intimista i amb un Joan March més de cambra, com si diguéssim. En aquest sentit, hi ha una frase en el llibre que, a més de resumir diàfanament la seva filosofia de vida, respon la pregunta que avui dia es fan milions de persones al món víctimes de la impunitat dels grans imperis financers. La gent es demana: "Quin és el límit d'aquesta set de diners?" I el sogre del banquer respon: "El que interessa no és tenir-ne, sinó guanyar-ne." Esplèndid, per altra banda, el tractament que Cadenes fa de la llengua, amb la seva diversitat dialectal, i esplèndida també, repetim-ho, la presència de Mercè Norai, que al final de la història s'erigeix en un personatge a partir del qual es podria bastir tota una altra novel·la.

Lletres , núm. 59, juny-juliol-agost 2013