Es diu Núria, és santcugatenca, li agrada llegir, anar al teatre, escoltar música i tenir contacte amb la gent. Sobretot la gent d'una sola cara, la gent que no enganya, la gent que no és hipòcrita. La Núria s'estima més un adversari noble que no pas un fals amic i se sent realitzada quan pot ajudar algú. Ara està divorciada, però va viure vint-i-set anys amb un home que la pegava i la maltractava psicològicament. La primera vegada va ser en el viatge de noces. Va ser una agressió que la va trasbalsar pel fet de venir de l'home estimat i pel context en què es va produir. El viatge de noces, és clar, no sembla l'escenari habitual d'aquesta mena de situacions, ja que és una mica més tard quan el maltractador es destapa. Potser per això, la Núria ho va considerar un fet fortuït, un incident aïllat. "Un mal moment el té tothom", va pensar. I com que "un mal moment el té tothom", no hi va donar més importància. Va ser el seu primer gran error. Banalitzant aquella agressió l'estava justificant, i això tindria conseqüències més greus en el futur. Un futur que va arribar d'immediat amb una violència molt superior.

La Núria va ser apallissada pel seu marit abans i després de ser mare de dues filles. Ella, innocentment, com moltes altres dones en la mateixa situació, va pensar que tenir fills canviaria les coses. L'home s'estovaria, la relació milloraria i la convivència entre tots dos s'aproparia a la idea que ella se n'havia fet. Va ser el segon gran error. Novament, sense adonar-se'n, per mitjà d'una fantasia idíl·lica, la Núria estava justificant les agressions sofertes i donant per segur que l'atzar canviaria la personalitat del seu marit. Però, per bé que les dues filles van arribar, el marit no va canviar. Al contrari. Ella, com a mare, va quedar molt més atrapada. Si no s'havia vist amb cor d'abandonar el marit en la primera etapa, menys s'hi veia ara amb un lligam tan poderós. "No aguantava per mi, sinó per les nenes", deia. I com més ho deia més creixia el seu sentiment d'indefensió. La maternitat, per tant, va acabar de lligar la Núria de peus i mans.

Els seus pares, malauradament, tampoc no hi van ajudar. Conservadors com eren, li deien: "Com vols divorciar-te, si no treballes? Que no ho saps, a més, que Déu no permet el divorci?" El fruit d'aquesta mentalitat va ser el rebuig. Es van negar a ajudar la Núria quan els serveis socials els van fer saber que si la seva filla no marxava de casa emmalaltiria o passarien coses pitjors -com així va ser- i ho van tornar a fer quan els van advertir que, en cas que hi intervingués el servei a la infància, li podrien prendre la custòdia de les nenes. La seva resposta va ser: "Que no s'hi hagués casat".

Els anys van passar, les agressions físiques i psicològiques es van agreujar i finalment, quan les filles ja eren grans, la Núria va fer el cor fort, va abandonar el marit, va demanar el divorci i va anar a viure a una habitació que compartia amb persones de diferents orígens fins que, dos anys més tard, li van assignar un pis de lloguer. Va ser la millor notícia en molt de temps. Tenia uns ingressos tan baixos que l'obligaven a subsistir amb el menjar de beneficència, però per fi era lliure i estava recuperant la dignitat. La seva, però, va ser una alegria curta, perquè, només quatre mesos després, una de les seves filles va morir. La Núria no ha superat mai aquesta mort. Al món hi ha moltes dones que, amb les particularitats pròpies de cada cas, estan atrapades en el mateix patiment que la Núria.

Diari de Sant Cugat , 5/7/2013