L'Onze de Setembre de 2013 ha de ser l'última Diada Nacional de Catalunya. Això no vol dir pas que no s'hagi de continuar honorant la memòria dels qui van donar la vida per les llibertats del país, naturalment que s'ha de fer. Si no ho féssim ens comportaríem de manera indigna. Però la nova Diada Nacional ha de ser la del dia de la nostra independència, que és aquella festa que celebren tots els pobles que en un moment determinat de la història van trencar les cadenes que els empresonaven a un altre poble i van esdevenir amos del seu destí.

Hem estat un poble dormilega que ha necessitat tres-cents anys per despertar-se d'un malson, però finalment ho hem fet i ara estem desvetllats i delerosos de situar el nostre país en un pla d'igualtat en els principals organismes internacionals. No hi haurà marxa enrere. Hi ha poders fàctics catalans, això sí, disposats a viure agenollats tres segles més. Però la societat no els ho permetrà. I això ho han de saber tant aquests poders fàctics, que han trobat en el col·laboracionisme i en la submissió de Catalunya una font d'enriquiment personal i de classe, com els dos grans partits nacionalistes espanyols, PP i PSOE, que malden per tallar-nos les ales. Catalunya ha dit prou. Prou d'espoliació, prou de sotmetiment, prou de menyspreus, prou de voler anorrear la nostra llengua, prou d'impedir-nos competir internacionalment amb el nostre nom, prou de robar-nos medalles olímpiques i mundialistes, prou de construir obres faraòniques i vies de tren ideològiques que no serveixen per a res -per a res de res- amb els nostres diners.

La força de Catalunya rau justament en el fet que no és un partit polític qui diu això, sinó la societat sencera des de diferents àmbits. Ha estat la societat qui ha empès la classe política -encara l'empeny- i és la societat qui està marcant el ritme dels esdeveniments. I això és tan cert que els partits que s'hi oposin o que intentin alentir-ne el rellotge ho pagaran amb escreix a les urnes.

Tot va començar un dia de primavera de l'any 2009, quan l'Ajuntament d'Arenys de Munt, va votar una moció presentada per la CUP que proposava de fer una consulta per la independència de Catalunya. Tres mesos després, indiferents a l'allau d'amenaces físiques, polítiques i jurídiques que van rebre, els arenyencs van votar i es van convertir en l'espurna que va encendre la flama que ja no ha deixat de cremar. A partir d'aquell moment, les consultes es van estendre com una taca d'oli arreu del país i van despertar l'interès internacional, fins al punt que la cruïlla en què avui ens trobem mai no hauria estat possible sense aquest procés. I com que no tinc cap dubte que un cop Catalunya esdevingui un Estat independent el procés seguirà al País Valencià i a les Illes, serà un deure moral nomenar Arenys de Munt, de manera honorifica, Capital de la Independència dels Països Catalans.

Arribats fins aquí, per tant, seria una ignomínia que l'Onze de Setembre de 2014 els catalans encara no haguéssim comunicat a Espanya la data irrevocable de la nostra independència. Depèn de nosaltres, únicament de nosaltres.

El Singular Digital , 10/9/2013