La Diada Nacional de Catalunya que acabem de celebrar, commemorant la pèrdua de les nostres llibertats l'Onze de Setembre del 1714, hauria de ser l'última de la Catalunya captiva i el preàmbul d'un nou estatus polític al qual aspira la majoria de catalans. És a dir, que Catalunya esdevingui un Estat independent amb capacitat per autogovernar-se i decidir per si mateixa.

Pensem que som al llindar d'un aniversari que suposa tres-cents anys de sotmetiment, tres-cents anys de subordinació, tres-cents anys de persecució de la nostra identitat, de la nostra llengua i dels nostres drets nacionals; tres segles, en definitiva, que ens han convertit en un poble emmanillat i despullat fins i tot de la seva condició de nació. Aquest darrer extrem no és petit. Al contrari, és la clau de tot. Ens neguen la condició de nació en la mateixa mesura que en altres àmbits es despulla els presoners per humiliar-los, llevar-los la identitat i anul·lar-los la voluntat. Espanya pensa, amb encert, que si no sabem qui som difícilment reivindicarem el dret de ser, i encara menys el dret de decidir, ja que el requisit bàsic en aquesta vida per saber què vols és saber qui ets.

Des d'ara mateix, per tant, comença un compte enrere que només pot tenir un desenllaç per mitjà de dues vies alternatives: o l'anunciada consulta al poble de Catalunya o la Declaració Unilateral d'Independència. La primera serà feta pel procediment lògic o mitjançant unes eleccions plebiscitàries, i la segona, d'acord amb el Dret internacional, serà la via conseqüent en cas que Espanya, des de l'absolutisme, impedeixi l'exercici democràtic del dret a decidir. Per tant, ja sigui d'una manera o d'una altra, el 2014 ha de ser l'any que Catalunya decideixi tornar a ser la nació que era abans de ser envaïda i sotmesa. És a dir, una nació del món.

Cugat.cat , 13/9/2013