Esplèndid, el suplement fotogràfic que el Diari de Sant Cugat va dedicar a la Via Catalana de l'Onze de Setembre passat sota el títol "Sant Cugat fa Via". Al llarg de vint pàgines i a través d'unes cinquanta fotografies, els lectors van poder veure el desenvolupament de la Diada entre els trams 124 i 130 de l'Hospitalet de l'Infant, al Baix Camp, ocupats pels santcugatencs que s'hi van desplaçar. Trenta-tres van ser els autocars que van sortir de la ciutat amb aquella destinació, al marge de les persones que ho van fer en els seus vehicles particulars. És a dir, que, com ha informat l'Official World Record, no sols estem parlant de la cadena humana més llarga i multitudinària que s'ha fet mai a la Unió Europea, sinó que l'esmentat organisme internacional també ha certificat una participació molt més elevada que la que va donar la conselleria d'Interior, que era d'un milió sis-centes mil persones, i ha deixat en esperpèntica evidència el govern espanyol i el seu ministre Jorge Fernández Díaz, ja que sense el més mínim sentit del ridícul van dir que només hi havia quatre-centes mil persones. Només quatre-centes mil. Així és com el Partit Popular amaga la realitat que no li agrada i manipula la ciutadania des dels seus altaveus oficials: per mitjà de la mentida.

Per sort, i a desgrat seu, podem dir-ho ben alt i ben clar perquè consti en la història: segons ha certificat l'Official World Record, a la Via Catalana de l'Onze de Setembre de 2013 hi van assistir dos milions de persones. Dos milions! Dos milions de persones agafades de les mans al llarg de quatre-cents quilòmetres; dos milions de veus unides per un sol crit: "Independència!"; dos milions de catalans amb un mateix anhel: la plena llibertat de Catalunya.

Per fer-nos una idea de les colossals dimensions d'aquesta fita, n'hi ha prou que pensem en les manifestacions que es fan arreu del món per causes diverses i en les reduïdes xifres que registren, comparades amb les de la Via Catalana. I és natural que sigui així, perquè treure molta gent de casa, fer que surti al carrer per defensar uns drets o per denunciar una opressió és una tasca titànica. Això no significa que els qui no es manifesten no comparteixin el mateix anhel. N'hi ha moltíssims que sí. Però també hi ha un munt de raons que poden explicar la seva absència: feina, malalties, viatges, compromisos, mandra, problemes personals... D'altres, és clar, no hi van perquè la reivindicació en qüestió, ja sigui política o laboral, els és indiferent o perquè senzillament hi estan en contra. En aquest últim cas, però, s'observa una curiosa paradoxa, i és que tan bon punt la reivindicació assoleix els seus objectius i els beneficis es fan visibles, no hi ha cap antic opositor que hi renunciï. Algú coneix un esquirol prou íntegre que hagi renunciat a les millores salarials aconseguides pels companys que ell mateix blasmava quan lluitaven per un sou digne? Doncs amb la independència passarà exactament el mateix. No hi haurà cap ni un dels qui avui es disfressen de fantasma de la por contra la independència de Catalunya que en el nou Estat català renunciï a gaudir dels beneficis d'uns millors serveis socials, d'unes millors pensions, d'unes millors infraestructures i, en definitiva, d'una millor renda per càpita. Cap ni un.

Pel que fa a la "majoria silenciosa" de la qual pretén apropiar-se el Partit Popular, només dir a aquest partit que per coherència, abandoni immediatament el govern d'Espanya, ja que la majoria d'espanyols no l'ha votat.

Diari de Sant Cugat , 4/10/2013