Des de fa un cert temps, bàsicament d'ençà que s'albira la independència de Catalunya, han començat a sorgir veus que diuen que, quan siguem un Estat, la llengua espanyola haurà de tenir el mateix estatus que té ara. És a dir, que haurà de continuar essent llengua oficial en un pla d'igualtat amb el català. I el més curiós és que aquestes veus no provenen pas de l'espanyolisme, com seria d'esperar, sinó del catalanisme. Ho diuen alguns polítics i ho diuen algunes persones que estan o han estat a redós del poder. Naturalment, es tracta de persones que han reflexionat molt poc sobre la qüestió, ja que, si ho haguessin fet, s'haurien adonat del suïcidi que suposa per a la llengua catalana no ser llengua oficial única al seu país. Un suïcidi ben galdós, a més, ja que seria una tètrica ironia que la llengua catalana, després d'haver sobreviscut a tres segles de persecució sistemàtica, amb dictadures feixistes incloses, fos assassinada pels mateixos catalans un cop assolida la independència nacional.

Una llengua, com tot a la vida, només té l'existència garantida mentre és imprescindible per viure. Quan deixa de ser imprescindible desapareix. I una llengua que només parlen algunes persones, com la catalana, en conviure amb una llengua que parla tothom, com l'espanyola a Catalunya, no pot ser mai imprescindible. En el millor dels casos serà una llengua que dependrà de la bona voluntat dels qui, sense necessitar-la, es prenen la molèstia d'usar-la. La resta, com passa ara, en prescindiran sense complexos. És lògic, aprenem una llengua quan la societat en què vivim no parla la nostra. Però si aquella societat és bilingüe, nosaltres podem continuar essent monolingües. Aquest és el cas dels francoparlants a la Catalunya del Nord o dels angloparlants arreu del món, per exemple.

Em sap greu no disposar de més espai per abordar aquest tema en profunditat, però concloguem, si més no, que el bilingüisme només és individual, mai nacional. Cap poble té dues llengües. El bilingüisme només és una transició entre dos monolingüismes, el de la llengua originària i el de la llengua de substitució. El peix gros sempre es menja el petit, per més que les esmentades veus ens vulguin fer creure que no, que el veritable perill és que el peix petit es mengi el gros.

Lletres , núm. 60. Tardor 2013